WestPoint · Control d'intrusió
L'alarma que va saltar cinc vegades i ja no la mira ningú.
El problema de la intrusió no és detectar: és la falsa alarma. Projecte, detectors, zonificació, verificació per imatge, proves i manteniment — perquè el dia que soni de debò, hi vagi algú.
El sistema es va apagar sense que ningú l'apagués.
Va trigar tres setmanes i no hi va haver cap avaria.
S'instal·la un perímetre. La primera nit salta a dos quarts de dues: una branca. La segona, dues vegades: un gat i el vent. A la tercera setmana, qui està de guàrdia ja sap que a aquelles hores i en aquella zona no hi passa mai res, i descarta l'avís sense aixecar-se. Ningú no ha desconnectat res. El sistema continua encès, facturat i en garantia. Simplement ha deixat de servir.
I el pitjor no és que no avisi. És que l'empresa es pensa que aquella zona està coberta, i per això no fa altres coses que sí que faria si sabés que no ho està. Una alarma que s'ignora és pitjor que no tenir alarma: dona una sensació de protecció que no es correspon amb res.
El dia que entren de debò, l'avís arriba igual que els altres trenta. La diferència entre els dos casos es va decidir el dia del projecte, no és a la marca del detector.
Tot l'ofici està a fer que no salti quan no toca.
Detectar moviment és fàcil i és barat. El difícil és detectar una persona que no hi hauria de ser i no detectar tota la resta que es mou en aquell lloc: animals, branques, lones, un insecte sobre el vidre, la calor que puja d'una xapa al capvespre, un camió que passa pel carrer del costat.
Això no es resol abaixant la sensibilitat, que és el que es fa quan el sistema ja està muntat i molesta. Abaixar la sensibilitat converteix una alarma escandalosa en una alarma sorda: el problema passa de veure's a no veure's, i continua sent-hi. Es resol triant quin detector va a cada punt i què ha de coincidir perquè es dispari.
Per això la visita és de nit quan la protecció és de nit. El que es mou en un pati a les tres de la matinada no s'assembla al que es mou a les onze del matí, i és això segon el que es veu en una visita normal.
Les decisions que es prenen.
- Quina tecnologia aguanta aquell entorn. Un detector pensat per a una oficina, posat en un moll amb corrents d'aire i canvis de temperatura, donarà guerra — i no és culpa del detector.
- Què ha de coincidir per disparar. Exigir que dues coses diferents detectin el mateix redueix molt les falses alarmes a canvi d'una mica de sensibilitat. On hi ha molta falsa alarma aquest canvi surt bé; on cal detectar a la primera, no. És una decisió per zona, no una configuració general.
- Com es divideix la instal·lació en zones. Una nau en obres, un magatzem que es fa servir de nit i una oficina buida no poden estar a la mateixa zona, perquè llavors no se'n pot armar cap sense armar-les totes tres. Mal zonificat, el sistema acaba desarmat per comoditat, que és com acaben la majoria.
- Què passa si algú manipula un detector. Tapar-lo, girar-lo, obrir-lo o tallar-li el cable ha de generar un avís per si mateix. Sense això, la manera més fàcil d'entrar és apagar l'alarma des de fora i esperar.
- Qui rep l'avís, en quin ordre i amb quina instrucció. Una central receptora amb un protocol escrit, un telèfon, o tots dos. I què es fa si el primer no contesta.
- Què es verifica abans de moure ningú. És el que separa un avís d'una decisió, i té la seva pròpia secció aquí sota.
Verificar és el que converteix un avís en una decisió.
Quan salta un detector, l'única cosa que se sap és que alguna cosa hi ha passat per davant. Qui està de guàrdia té dues males opcions: enviar-hi algú a cegues cada vegada —que costa diners i per això es deixa de fer— o no enviar-hi ningú i confiar.
La verificació per imatge canvia això: l'avís arriba amb els segons de vídeo del que l'ha disparat, i qui decideix mira abans de decidir. Són deu segons que converteixen trenta falses alarmes al mes en trenta avisos descartats en deu segons, i l'única de real en una trucada immediata.
Gairebé sempre és això el que fa que un sistema d'intrusió es continuï fent servir l'any següent. No és un extra de l'oferta: és la part que sosté tota la resta.
El grau, i per què cal demanar-lo per escrit.
La normativa de sistemes d'alarma parla de graus de seguretat, i cada grau exigeix coses concretes als equips, a la instal·lació i al que passa quan algú manipula alguna cosa. No és una etiqueta comercial: si l'assegurança, l'activitat o el client final demanen un grau, el sistema l'ha de complir sencer i poder-ho demostrar amb documentació.
El que passa a la pràctica és que el grau es menciona a l'oferta i no se'n torna a parlar. I aquí hi ha dues coses diferents que es confonen expressament: equips que admeten un grau, i una instal·lació que compleix aquell grau. La segona inclou com està cablejada, com està alimentada, què fa davant d'una manipulació i què hi ha escrit.
Així doncs, la pregunta que cal fer —també a nosaltres— és quin grau s'està lliurant, i que es lliuri per escrit. I si el que cal és un grau que aquell projecte no assoleix amb el pressupost que hi ha, això es diu abans de signar.
El manteniment que es factura i no es fa.
És la queixa més repetida d'aquest ofici, i també la més fàcil de comprovar.
Un manteniment d'intrusió consisteix a provar els detectors. Tots, un a un, passant per davant de cadascun i comprovant que l'avís arriba fins al final del camí: la central, el receptor i el telèfon de qui se n'ha d'assabentar. Això porta temps, i per això és el primer que desapareix.
El que es factura moltes vegades és una altra cosa: una visita en què es mira el panell, es comprova que no hi ha avaries a la pantalla i se signa un full. El panell no sap si el detector del fons del magatzem està tapat per un palet des del març. Això ho sap qui hi passa per davant.
La manera de distingir les dues coses és l'informe. Si l'informe d'una revisió no diu quin detector es va provar, a quina hora i amb quin resultat, no es van provar. Nosaltres el lliurem així perquè és l'única manera que el client pugui comprovar que li han fet el que li han cobrat — i això inclou els anys en què l'hi fem nosaltres.
El que no fem.
No abaixem la sensibilitat perquè deixin d'entrar avisos. Si una zona dona falses alarmes, la feina és esbrinar per què i canviar el que calgui, encara que això vulgui dir tornar-hi i que aquella visita no es pugui facturar.
No venem un grau que no podrem documentar. És fàcil posar una paraula en una oferta i és comprovable el dia que algú demana el paper.
No posem detectors de més per inflar un pressupost. Un perímetre amb el doble de punts dels que calen no protegeix el doble: dona el doble de falses alarmes, i acaba al mateix lloc que la història amb què comença aquesta pàgina.
I no signem un contracte de manteniment amb un calendari que no podrem complir. Prometre quatre revisions i fer-ne una és el que ha ensenyat a molta gent a no creure's ningú en això, i costa anys d'arreglar.
Les altres set àrees.
La intrusió necessita les càmeres per verificar i el control d'accessos per saber que qui ha entrat hi podia entrar.
Les centrals i els sistemes de perímetre.
Ordenades pel que de debò les separa: com es porten amb la falsa alarma. Les cinc últimes són de perímetre exterior, que és un altre ofici — allà fora hi ha vent, boira, animals i vegetació que creix, i no hi ha tecnologia bona: hi ha tecnologia adequada a AQUELL perímetre.
El que pregunten sobre les alarmes.
Les que més es repeteixen. N'hi ha 40 sobre això, i les altres 34 són a l'índex de preguntes.
Totes les preguntes, per tema▸Què són els graus de seguretat de la UNE-EN 50131?
Quatre nivells, de l'1 al 4, que descriuen contra quina classe d'intrús està pensat el sistema. L'1 suposa un intrús amb poc coneixement i eines de casa; el 2, algú amb algun coneixement i eines comunes, inclòs algun instrument de mesura; el 3, algú que sap com funcionen els sistemes d'alarma i porta eina i equip electrònic; i el 4, qui té mitjans per planificar amb detall i fins i tot per substituir components.
El grau no és una etiqueta del panell: condiciona la instal·lació sencera. Canvia quantes deteccions calen per donar una alarma per confirmada, cada quant es supervisa la via de transmissió, quant ha d'aguantar la bateria sense xarxa, si és obligatori detectar l'emmascarament d'un detector, què passa quan algú talla un cable i què es registra de tot això.
I hi ha una classificació paral·lela que s'oblida sempre: la classe ambiental, que diu per a quin entorn està pensat cada equip — interior, interior general, exterior protegit o exterior. Un detector de grau alt però de classe ambiental d'interior, penjat en un moll amb corrents d'aire i canvis de temperatura, no compleix res i a més dona guerra.
▸Com sé quin grau em toca?
Ho marquen tres coses, per aquest ordre: si la teva activitat és entre les obligades per la normativa de seguretat privada, el que exigeixi la teva pòlissa d'assegurança i el que demani el plec del client si treballes per a algú que l'imposa.
Com a orientació, i només com a orientació: els habitatges i els comerços de risc baix es resolen habitualment en grau 2; els establiments obligats i les instal·lacions amb valors, amb emmagatzematge sensible o amb vigilància contractada es projecten en grau 3; el grau 4 apareix poc i sempre amb un requisit concret al darrere. L'última paraula no la té una web: la tenen la norma que t'apliqui i el paper que signi qui t'ho lliuri.
I un avís pràctic: pujar de grau no és canviar de central. Canvia el nombre i el tipus de detectors, com es cablegen, com s'alimenten, com es transmet i quant costa mantenir-ho. Demanar grau 3 amb pressupost de grau 2 acaba en una instal·lació que diu una cosa a l'oferta i és una altra a la paret.
▸Un equip de grau 3 fa que la meva instal·lació sigui de grau 3?
No. Un equip certificat per a un grau és un component que es pot fer servir en una instal·lació d'aquell grau; que la instal·lació el compleixi depèn del cablejat, de l'alimentació, de la detecció de manipulació, de la supervisió de la transmissió i del que hi ha escrit a la documentació de lliurament.
És la confusió més rendible d'aquest sector i la més fàcil de desfer: demana per escrit quin grau s'està lliurant, amb data i amb signatura. Si a la documentació de lliurament no hi apareix, no es va lliurar, per molt que l'oferta ho esmentés.
Fes-ho també amb qui t'ho estigui oferint avui, nosaltres inclosos. I si el grau que cal no s'assoleix amb el pressupost que hi ha, això es diu abans de signar i no a la revisió d'aquí a dos anys, que és quan sol aparèixer.
▸Què és el Reglament de Seguretat Privada i en què m'afecta a mi?
És la norma que, juntament amb la Llei 5/2014 de Seguretat Privada i les ordres que la despleguen, regula qui pot instal·lar, mantenir i connectar sistemes d'alarma a Espanya, quins establiments estan obligats a tenir mesures de seguretat i què ha de passar abans que un avís arribi a la policia.
El que més afecta el dia a dia d'una empresa normal són tres coses. Si el sistema es connecta a una central receptora, la instal·lació i el manteniment els ha de fer una empresa de seguretat inscrita. La central està obligada a verificar l'avís abans de traslladar-lo a les Forces i Cossos de Seguretat. I hi ha revisions periòdiques obligatòries que no són una recomanació comercial.
Si el sistema no es connecta a cap central i l'establiment no és dels obligats, el marc és molt més laxe. Convé saber què vol dir això a la pràctica: aleshores tampoc no hi ha ningú obligat a verificar, ni a respondre, ni a estar despert a les tres de la matinada.
▸Estic obligat a tenir alarma?
Depèn de l'activitat. La normativa de seguretat privada fixa una llista d'establiments obligats a instal·lar mesures de seguretat, i hi ha, entre d'altres, les oficines d'entitats de crèdit, les joieries i argenteries, les galeries d'art i les botigues d'antiguitats, les estacions de servei, les administracions de loteries, els despatxos d'apostes i els establiments de joc.
En aquests casos les mesures no es trien lliurement: la norma diu què hi ha d'haver, cal comunicar-ho a la unitat de seguretat privada que correspongui, la instal·lació queda subjecta a inspecció i cal tenir el manteniment contractat. Hi ha a més activitats amb normativa sectorial pròpia —explosius, instal·lacions crítiques, determinats dipòsits— amb requisits afegits.
I fora d'aquesta llista, l'obligació sol arribar per un altre camí: la pòlissa. És molt habitual que la cobertura de robatori exigeixi un sistema d'un grau determinat, connectat a central receptora i amb el manteniment al dia, i que el dia del sinistre es demani precisament aquesta documentació. Val la pena llegir la pòlissa abans de projectar i no després.
▸Què és una empresa de seguretat inscrita i per què importa?
És una empresa autoritzada i inscrita al registre del Ministeri de l'Interior o al de la seva comunitat autònoma per prestar determinats serveis de seguretat privada. Per instal·lar i mantenir sistemes connectats a central receptora cal ser-ho, i per fer-ho en un establiment obligat, també.
Per què importa: si el teu sistema està connectat i qui el manté no està inscrit, aquell manteniment no val a efectes de la norma. És de les primeres coses que es miren quan hi ha un sinistre i algú revisa papers, i és una conversa molt pitjor de tenir aquell dia que abans.
Es comprova demanant el número d'inscripció de qui te'l vindrà a instal·lar i contrastant-lo. És una dada pública, no costa res mirar-ho i és una pregunta perfectament normal de fer en una primera reunió.
Començar
Quantes vegades va saltar el mes passat?
Aquest número diu si el teu sistema d'intrusió funciona o només està encès. Explica'ns què hi ha posat, quants avisos entren i quants eren de debò, i et diem si s'arregla amb ajustos, amb altres detectors o amb verificació per imatge.