Salta al contingut

Control d'intrusió · acre security

La central que es pren seriosament com surt l'avís.

SPC té dues coses poc habituals: un bus que aguanta un tall i una manera de transmetre a la receptora per diverses vies alhora, totes vigilades. Què vol dir això a l'obra.

Què és i on se la troba.

Una gamma europea amb molta base instal·lada en edificis de certa mida.

La gamma SPC va néixer a la divisió de productes de seguretat de Siemens, va passar a Vanderbilt i avui és d'acre security. Aquest recorregut explica que estigui molt implantada a Europa i que estigui pensada amb la norma europea al davant, no adaptada a ella després. La generació recent es diu SPCevo i l'anterior continua viva en milers d'instal·lacions.

Apareix on hi ha diverses àrees i algú que respon de la seguretat: seus corporatives, hospitals, indústria, escoles grans, administració, logística, instal·lacions amb risc assegurat i per tant amb un grau exigit per la pòlissa. I apareix en plecs: quan cal justificar per escrit quin grau s'entrega i com està supervisada la transmissió, aquesta deixa el paper fet sense malabarismes.

Com està construïda.

Els detectors i els teclats pengen d'un bus adreçable amb expansors repartits per l'edifici. Cada expansor aporta zones i sortides i es posa a prop del que ha de llegir, així que el cable llarg és el del bus. Això canvia el pressupost d'una instal·lació gran més que qualsevol detall del panell.

I el bus es pot tancar en anell. Cablejat així, un tall no deixa ningú fora: la central continua parlant amb tot per l'altre costat i avisa del tall com a avaria localitzada. Cablejat obert i sense sectoritzar, un tall s'endú tot el que queda al darrere, i això deixa d'existir per al sistema sense que ningú no se n'adoni si el teclat és al vestíbul i el tall a la nau del fons.

L'edifici es divideix en àrees amb el seu armat, els seus horaris i els seus usuaris, amb armat parcial i amb condicions entre àrees — el que es fa servir perquè ningú no armi el magatzem mentre hi ha algú dins de la cambra frigorífica. Alimentació supervisada amb bateries dimensionades per càlcul. La ràdio existeix amb expansors sense fils, però el centre de gravetat és el cable. I hi ha un servei al núvol de la casa per mantenir en remot, que abarateix el contracte de debò: la meitat dels avisos es resolen sense agafar el cotxe.

La transmissió, que és on es distingeix.

La majoria de les centrals transmeten. Aquesta gestiona la transmissió com a part del sistema, perquè ho és.

El seu protocol de comunicacions permet definir diverses vies cap a la receptora al mateix temps, cadascuna amb el seu mitjà, el seu destí i la seva pròpia supervisió, i mantenir-les totes vives en paral·lel. No és «la xarxa i, si falla, el mòbil»: són dos o més camins vigilats, cadascun al ritme que se li hagi posat, amb la central registrant quin va caure, quan i quanta estona va estar caigut.

Importa perquè la norma europea de transmissió d'alarmes classifica les vies segons la rapidesa amb què es detecta que han deixat de funcionar, i aquest és el requisit que pesa quan hi ha grau exigit. Una instal·lació amb una sola via que ningú no comprova pot estar mesos sense poder avisar. Hem trobat comunicadors transmetent a un destí que ja no existia, amb el client pagant la quota de connexió.

La comprovació vàlida no es fa llegint la configuració: es talla la via principal i es truca a la receptora per preguntar si se'n va assabentar i en quant. Després es talla l'altra. Si això no es va fer a la posada en marxa, no se sap si el sistema transmet: se suposa.

Com es porta amb les falses alarmes.

Porta el que cal: confirmació entre zones abans de tractar un avís com a intrusió confirmada, exclusió automàtica de la zona que dispara repetidament, supervisió per zona que separa alarma de manipulació i d'avaria, temps i rutes d'entrada per àrea, i un registre llarg que es llegeix en remot. Amb detectors de doble tecnologia i antiemmascarament està a l'altura de qualsevol d'aquesta llista.

Dit això, la majoria de les falses alarmes que hem anat a resoldre eren del projecte. Un detector de microones mirant a un envà de cartró guix veu el que passa a l'altre costat, perquè la microona travessa el cartró — i a l'altre costat hi ha un carretó de nit. Un infraroig encarat a un portó metàl·lic a ponent dispara al capvespre, quan la xapa es refreda a batzegades. I una fallada d'emmascarament repetida a la mateixa hora cada matí no és una avaria: és que a aquella hora hi aparquen alguna cosa al davant.

El grau, i la central receptora.

Les normes europees classifiquen els sistemes d'alarma en graus de seguretat segons el risc, i cada grau exigeix coses a l'equip, al cablejat, a l'alimentació, a la detecció de manipulació i a la supervisió de la transmissió. Ho marca l'activitat, molt sovint l'assegurança i de vegades un plec. Aquesta gamma es projecta habitualment a la part alta d'aquesta escala; el que no es pot dir des d'una web és quin grau certifica cada model —és al seu certificat, amb data— ni quin grau compleix una instal·lació concreta, perquè això depèn de tot el muntatge i ho signa qui l'entrega. I la receptora és una altra decisió, amb un altre contracte: a Espanya està obligada a verificar l'avís abans de passar-lo a les Forces i Cossos de Seguretat, i d'aquí que la verificació per imatge sigui la peça que fa que el sistema serveixi.

Per a qui encaixa, i per a qui no.

Encaixa on hi ha mida i exigència: moltes zones, diverses àrees amb horaris diferents, un grau que cal justificar i una transmissió que ha d'estar vigilada i documentada. Encaixa especialment si el client té diverses seus i vol mantenir-les totes en remot des del mateix lloc.

No encaixa en una instal·lació d'un horari i dotze zones: queda gran i ningú no farà servir la meitat del que la fa bona. Tampoc si el que es vol és viure en una aplicació de mòbil molt polida, perquè hi ha sistemes sense fils en aquesta llista que en això van al davant. I no encaixa si el pressupost arriba per a la central però no per a l'anell, l'autonomia real, la doble via i el manteniment: llavors es compra el paper d'una instal·lació exigent sense la instal·lació.

Què hi fem nosaltres.

  • El projecte, amb visita a l'hora en què s'ha de protegir: quin detector a cada punt, a quina altura, mirant on, què hi ha darrere d'aquella paret i què s'hi mou de matinada. I el recorregut del bus i la seva sectorització sobre plànol, amb l'anell tancat on el risc ho demana.
  • La posada en marxa amb les alarmes disparades a propòsit: passar per davant de cada detector, obrir cada contacte, tapar una lent, tallar el bus per comprovar que l'anell aguanta, tallar la via principal i trucar a la receptora per saber si se'n va assabentar i en quant. Acta escrita abans i emplenada durant, amb hora i resultat per element.
  • El manteniment amb informe per element, bateries mesurades, registre revisat per caçar zones sorolloses i vies caigudes, i les claus a nom del client amb la configuració desada fora del panell.

Qui la maneja quan marxem.

El dia a dia és del client. La capa de sota toca la norma, i això no és una preferència nostra.

El client porta els usuaris i els seus codis o targetes, qui arma quina àrea, l'armat parcial, els horaris, la inhibició puntual d'una zona i la lectura del registre. Els nivells de permís permeten donar la gestió d'usuaris sense donar la configuració, i això s'ha de muntar el primer dia: quan tots fan servir el mateix codi, el registre diu que va desarmar l'«usuari 1» i no diu res. Amb el servei al núvol, a més, el responsable veu l'estat de diverses seus sense trucar a ningú.

El que demana instal·lador és el que canvia el comportament o afecta el paper: afegir o treure elements del bus, canviar temps, rutes d'entrada o la lògica de confirmació, refer àrees, tocar les vies de transmissió i pujar versió. Si la instal·lació es va entregar amb un grau, cadascun d'aquests canvis obliga a revisar la documentació. I cal el que s'entrega i es cobra: formació per papers —qui arma, qui gestiona usuaris, qui decideix de matinada— i documentació que serveixi: plànol amb cada detector i la seva adreça al bus, recorregut i sectors, taula d'àrees i horaris, vies amb la seva supervisió, i qui rep quin avís i en quin ordre.

Començar

Segur que la teva alarma transmet?

La manera de saber-ho és tallar la via i preguntar a la receptora si se'n va assabentar. Explica'ns quina central tens, per on transmet i si algú ha fet aquesta prova alguna vegada, i et diem què falta perquè l'avís arribi de debò.