La ràdio que s'ajuda a si mateixa per arribar lluny.

Texecom és un fabricant britànic d'intrusió i la seva família professional és Premier Elite: centrals que creixen amb expansors per bus, amb zones de cable i de ràdio al mateix sistema, aplicació per a l'usuari i un servei al núvol perquè l'instal·lador mantingui en remot. La programació es fa des del programari de l'instal·lador, que és on hi ha tot i on convé guardar la còpia.

Te la trobes al comerç, oficines, escoles, magatzems mitjans i instal·lacions esportives. Al Regne Unit és una marca de referència; aquí està menys estesa que altres d'aquesta llista, i això no és un judici sobre el producte sinó una dada per decidir. On apareix de manera natural és a l'edifici acabat amb punts difícils d'arribar-hi: una nau amb prestatgeries metàl·liques, murs gruixuts, un soterrani, mòduls separats.

La part cablejada és la clàssica: central amb les seves zones, bus del qual pengen teclats i expansors, zones amb resistències de final de línia per distingir alarma, manipulació i tall, àrees independents amb el seu armat i els seus horaris, i alimentació supervisada amb bateries calculades.

La part de ràdio és el que té de propi aquesta casa. A la majoria dels sistemes cada detector parla directament amb la central o amb un repetidor, i si no hi arriba, no hi arriba. Aquí els dispositius formen una malla: cadascun pot reenviar el que diu un altre, de manera que un detector del fons del soterrani arriba a la central passant per dos o tres veïns. I la malla es refà sola: si un camí deixa de funcionar perquè algú ha omplert un passadís de palets metàl·lics, el missatge en busca un altre.

El que resol és real —menys repetidors i menys punts impossibles—, i el que costa també: una malla s'ha de dissenyar. Els salts necessiten dispositius en llocs intermedis, així que no es pot tenir un detector aïllat a cent metres sense res al mig; cada salt afegeix una mica de temps; i repetir consumeix pila. Cap enfora, transmissió per xarxa amb reserva per xarxa mòbil i supervisió, i manteniment en remot que permet diagnosticar la meitat dels avisos sense agafar el cotxe.

Porta el que cal: confirmació entre zones abans de tractar un avís com a intrusió confirmada, exclusió automàtica de la zona que dispara repetidament, supervisió per zona que separa alarma de manipulació i d'avaria, temps i rutes d'entrada per àrea, i registre llarg que es llegeix en remot.

Als sistemes amb ràdio hi ha a més avisos molestos que no són intrusió: pila baixa, pèrdua de supervisió, interferència, tapa oberta. Són necessaris, però si entren a qualsevol hora i sense ordre l'usuari aprèn a ignorar-los igual que ignoraria una alarma. La malla ajuda en una cosa concreta: el sistema sap per on arriba cada dispositiu i amb quina qualitat, així que un punt just de senyal es detecta a l'entrega i no a l'hivern, quan algú ompli el passadís de material.

I el que no arregla cap marca: detectors posats on arribava el senyal en comptes d'on calia detectar. Microones apuntant a un envà de cartró guix, que el travessa i veu el carretó de l'altra banda. Infraroig encarat a un portal metàl·lic a ponent, que dispara al capvespre. Fallada d'emmascarament cada matí a la mateixa hora, que no és avaria sinó un palet al davant. Tres mesos de registre per zona assenyalen els dos o tres culpables, i llavors es canvia lloc, lent, tecnologia o angle en comptes d'abaixar la sensibilitat. I la zona en obra s'aïlla amb paper i amb data de devolució.

Les normes europees reparteixen els sistemes d'alarma en graus de seguretat segons el risc, i cada grau exigeix coses a l'equip, al cablejat, a l'alimentació, a la detecció de manipulació, a la supervisió de la transmissió i, en ràdio, a cada quant es comprova cada dispositiu i com es detecta una interferència. Ho marca l'activitat, molt sovint l'assegurança i de vegades un plec. I sempre cal separar dues coses: un equip certificat per a un grau no és una instal·lació que compleix aquell grau; el primer és en un certificat amb data, el segon ho signa qui entrega el projecte. La receptora és una altra decisió, amb el seu contracte i la seva normativa, i amb l'obligació de verificar l'avís abans de mobilitzar la policia — aquí, a més, amb la comprovació prèvia que es deia més amunt.

Encaixa a l'edifici acabat amb punts difícils, que és on la seva ràdio guanya de debò: naus amb prestatgeries, murs gruixuts, conjunts de mòduls, soterranis. Encaixa en instal·lacions mitjanes amb diverses àrees i horaris, i quan es vol barrejar cable en el que és important amb ràdio en el que és difícil sense que la ràdio sigui el parent pobre.

No encaixa si la instal·lació és de les que demanen bus en anell supervisat, desenes d'àrees i transmissió multivia gestionada. Tampoc si el client vol una marca amb tècnics a cada cantonada, i aquest argument és legítim. I no encaixa si ningú no pensarà la malla: una malla mal planificada és pitjor que una ràdio normal ben planificada, perquè dona una sensació de cobertura que depèn que els dispositius intermedis continuïn on eren el dia del muntatge.

El client porta usuaris i codis, qui arma quina àrea, armat parcial, horaris, inhibició puntual d'una zona, registre i estat dels dispositius, i amb l'aplicació també l'armat en remot i la comprovació de si va quedar armat en sortir. Usuaris nominals des del primer dia: quan tothom fa servir el mateix codi, el registre diu que va desarmar «usuari 1» i no diu res.

El que té de propi aquest sistema no surt en cap manual d'usuari: els dispositius sense fils es recolzen els uns en els altres, així que treure'n un, canviar-lo de lloc o tapiar un passadís pot afectar la cobertura d'un altre que és més lluny. No és fràgil; té una dependència que convé conèixer, i la regla pràctica és senzilla: si s'ha de moure un dispositiu o es reformarà una zona, s'avisa i es torna a comprovar el senyal després.

El que exigeix a l'instal·lador és la capa de sota: aparellar dispositius, afegir o treure expansors i zones, canviar temps, rutes o la lògica de confirmació, refer àrees, tocar el que es transmet a la receptora i pujar versió; i si es va entregar amb un grau, cada canvi obliga a revisar la documentació. S'entrega formació per papers i una carpeta amb el plànol de cada dispositiu, el seu tipus de pila, per on arriba i amb quin marge el dia de l'entrega, i qui rep quin avís i en quin ordre.