La central que es tria pel bus, no pel teclat.

MAP 5000 és la gamma alta d'intrusió de Bosch. «Modular» vol dir que la caixa no marca la mida: es comença amb el que cal i s'hi afegeixen mòduls i detectors pel mateix cable. Per sota la casa té famílies per a instal·lacions petites i mitjanes, que són una altra conversa i un altre pressupost.

Apareix on hi ha superfície i torns: una nau logística que treballa de nit, un centre de dades, una seu bancària, un museu, un edifici amb plantes llogades a empreses diferents. El tret comú no és el sector: és que hi ha més d'un horari al mateix edifici i cal poder armar una part mentre a l'altra es treballa.

Els detectors no van un a un fins a la central. Van en un bus adreçable en què cada element té el seu número i contesta pel seu nom. Això canvia dues coses pràctiques: s'estalvia moltíssim cable, i quan alguna cosa falla el panell no diu «zona 14», diu quin element concret i si el que té és una alarma, una manipulació o una avaria.

El bus es pot cablejar obert o tancat en anell tornant a la central. Tancat costa metres de cable i és la diferència entre perdre mig edifici i no perdre res: si algú talla en un punt, l'anell continua llegint per l'altre costat. Un bus obert amb quaranta detectors en sèrie i sense sectoritzar cau des del tall fins al final, i el que queda darrere deixa d'existir per a la central. És la decisió que més es retalla en ajustar una oferta i la que surt més cara el dia que hi ha un rosegador en una safata.

La resta és el que s'espera a aquesta mida. Àrees independents, cadascuna amb el seu armat, el seu horari i la seva gent. Teclats que diuen en text quina zona impedeix armar, que és el que evita la trucada de les onze de la nit. Alimentació supervisada amb bateries dimensionades per càlcul i no «les que caben a la caixa». I transmissió a la central receptora per xarxa amb una segona via per xarxa mòbil, supervisades totes dues: una via que ningú no vigila es descobreix caiguda el dia que cal. Amb vídeo o accessos d'altres marques es resol per programari on existeix la peça i per contactes quan n'hi ha prou que una cosa n'assabenti una altra.

El que porta l'equip serveix: detectors de doble tecnologia que exigeixen que l'infraroig i la microona vegin el mateix abans de disparar; antiemmascarament, que és un detector dins del detector vigilant si algú li tapa o li pinta la lent, i que ho avisa com a avaria en comptes de quedar-se cec en silenci; comptatge de polsos i sensibilitat per punt; confirmació entre dues zones en una finestra de temps abans de tractar l'avís com a intrusió confirmada; i exclusió automàtica de la zona que dispara un cop i un altre la mateixa nit.

Ara l'altra cosa. La majoria de les falses alarmes que hem anat a resoldre eren del muntatge, no de la marca. Un detector de microones mirant a un envà de cartró guix veu el que passa al darrere, perquè la microona travessa el cartró — i darrere hi ha un carretó treballant de nit. Un infraroig encarat a un portó metàl·lic a ponent dispara al capvespre, quan la xapa es refreda a batzegades. I un detector que dona fallada de màscara cada matí a les sis no està avariat: és que a les sis hi aparquen un palet al davant. I la zona que està en obra s'aïlla amb paper —què es va aïllar, qui ho va autoritzar i en quina data es torna—, perquè el que s'inhibeix «fins que acabin» es queda inhibit dos anys.

Les normes europees classifiquen els sistemes d'alarma en graus de seguretat segons el risc i la mena d'intrús que s'espera, i cada grau exigeix coses a l'equip, al cablejat, a l'alimentació, a la detecció de manipulació i a la supervisió de la via de transmissió. El grau el marca l'activitat, molt sovint l'assegurança i de vegades un plec. I hi ha dues coses que les ofertes barregen: un equip certificat per a un grau no és una instal·lació que compleix aquell grau. Una central d'aquesta gamma dona marge per projectar alt; quin grau s'entrega ho diu el projecte i ho signa qui l'entrega, amb paper i amb data. Demana'l, a nosaltres també.

La connexió a una central receptora és una altra decisió, amb el seu contracte i la seva normativa. A Espanya la receptora està obligada a verificar l'avís abans de passar-lo a les Forces i Cossos de Seguretat, i aquí la verificació per imatge deixa de ser un extra per ser la peça que fa que el sistema serveixi.

Encaixa on hi ha molts punts, diverses àrees amb horaris diferents i algú que demanarà traçabilitat: qui va armar, qui va desarmar i quina zona va impedir armar. Encaixa especialment si el vídeo i els accessos ja són d'aquesta casa, perquè llavors la pantalla única no és un argument de venda sinó un fet. I encaixa on el risc demana projectar per dalt: anells, supervisió fina i doble via de transmissió.

No encaixa en una nau amb dotze zones, un horari i ningú que administri res: queda gran i costa més del necessari. Tampoc si el que es busca és muntar demà, perquè això es projecta, es cableja i es documenta, i aquest temps és part del producte. I si el pressupost arriba per a la central però no per a l'anell, l'autonomia real i el manteniment, la gamma alta és un adorn: millor una de més modesta ben muntada que aquesta a mitges.

El client porta sense problema usuaris i codis, qui pot armar quina àrea, els horaris d'armat automàtic, la inhibició d'una zona quan hi ha obra o avaria, i la consulta del registre. Una central d'aquesta gamma té nivells de permís, així que es pot donar a algú la gestió d'usuaris sense donar-li la configuració: qui dona d'alta un treballador nou no té per què poder canviar el que fa una zona. I usuaris nominals des del primer dia, perquè un registre que diu que va desarmar l'«usuari 1» no diu res.

El que demana instal·lador és el que canvia el comportament o afecta el paper: afegir o treure elements del bus, canviar temps d'entrada i sortida, tocar la sensibilitat o la lògica de confirmació, refer l'arbre d'àrees, modificar les vies de transmissió i pujar versió. Hi ha dues raons i totes dues són bones: un error aquí no es nota fins al dia que cal l'alarma, i si la instal·lació es va entregar amb un grau, tocar això sense refer la documentació la deixa mentint.

I calen dues coses que s'entreguen i es cobren. Formació per papers: qui arma cada dia, qui gestiona usuaris, i qui decideix de matinada. I documentació que serveixi: plànol amb cada detector i la seva adreça al bus, àrees i horaris tal com van quedar, qui rep quin avís i en quin ordre, i un foli amb els cinc problemes que passaran. Un sistema que només sap manejar una persona es trenca el dia que aquella persona se'n va de vacances.