Es munta en un dia. I això s'ha d'explicar amb les seves tres preguntes.

Ajax Systems és un fabricant europeu que va entrar fa relativament poc i ho va fer a l'inrevés que els altres: va començar per com es viu el sistema —l'aplicació, el desplegament, el disseny de l'equip— i des d'aquí va anar pujant en capacitat. Avui té una gamma àmplia de detectors i sirenes per ràdio, centrals de diverses mides i també dispositius cablejats per bus per a qui els necessita.

Se la troba en comerç, hostaleria, oficines, clíniques, habitatges, comunitats, delegacions i moltíssima instal·lació que abans no tenia res perquè cablejar era inviable. I convé dir el que fa excepcionalment bé: es desplega rapidíssim, s'amplia en cinc minuts i l'aplicació és la millor d'aquest grup. No «té aplicació»: és bona de debò, i un sistema que l'usuari entén és un sistema que l'usuari arma cada nit — la meitat de les instal·lacions que no protegeixen res és perquè ningú no les arma.

Al centre hi ha una central petita que fa de concentrador i de comunicador. Els detectors hi parlen per un protocol de ràdio propi i bidireccional: la central pregunta a cada dispositiu i sap si és viu, amb quanta pila i amb quin senyal. Va xifrat, salta de freqüència i detecta si algú intenta inutilitzar la ràdio amb un interferidor, que és la manera moderna d'atacar un sistema sense fils.

Dues coses que trenquen el tòpic. Una: hi ha una línia de dispositius cablejats per bus, així que aquest sistema no és obligatòriament tot ràdio. Dues: hi ha detectors que envien una seqüència de fotos del que ha disparat l'alarma, i això és verificació per imatge dins del sistema d'intrusió — no és videovigilància, però per decidir si cal anar-hi, serveix. Cap enfora, comunicació per xarxa i per xarxa mòbil amb més d'una via, transmissió a receptora amb els protocols habituals, i una aplicació d'instal·lador per mantenir en remot que és, sense giragonses, la més còmoda d'aquest grup.

L'autonomia. La resposta honrada no és un número, és una relació: els dispositius duren anys amb les seves piles, però quant depèn de com es configuri la supervisió. Com més sovint pregunta la central si el detector continua viu, abans se sap que n'ha mort un i menys duren les piles; com menys sovint, més duren i més tard es detecta un punt caigut. Aquest interval el condiciona el grau que demana la instal·lació. I hi ha una conseqüència logística que s'ignora a les ofertes: vint dispositius són una revisió anual; dos-cents són un calendari, un tipus de pila en estoc i algú que ho porti.

L'abast real. El que es publica es mesura en camp obert i serveix per comparar, no per projectar. El que importa és el d'aquell edifici, amb les prestatgeries plenes, les portes tancades i el forjat de formigó entre plantes; una nau amb estructura i prestatgeries metàl·liques es menja la ràdio de qualsevol fabricant. Per això no oferim un sistema sense fils sense mesurar el senyal al punt exacte de cada detector, i deixem escrit amb quin marge hi arriba cadascun el dia del lliurament: és el que permet saber, un any després, si el problema és el sistema o és el palet que han posat al davant.

I el grau, que és la que decideix projectes. Ho marca el risc, l'activitat i molt sovint la companyia d'assegurances, i a la part alta d'aquesta escala hi ha requisits de supervisió, d'autonomia i de resistència al sabotatge que empenyen cap al cable en zones concretes o en tota la instal·lació. Quin grau certifica cada dispositiu i en quina versió és al seu certificat amb data —allà es mira, no en un fullet ni en aquesta pàgina—, i quin grau compleix una instal·lació depèn de tot el muntatge i ho signa qui l'entrega. Si el que demana l'assegurança no s'assoleix així, això es diu abans de signar, encara que signifiqui vendre una altra cosa o no vendre res.

Millor del que molts esperen, i per una raó que no és la detecció: és la imatge. Un avís que arriba al mòbil amb una seqüència de fotos del que ha disparat el detector es descarta o s'escala en deu segons, i això és el que separa un sistema que es continua fent servir l'any següent d'un que s'ignora.

I el que no arregla, que és la majoria: el muntatge. Un detector posat on arribava el senyal en comptes d'on calia detectar. Un infraroig encarat a un portó metàl·lic a ponent, que dispara al capvespre quan la xapa es refreda a batzegades. Un al raig del climatitzador, que dispara quan arrenca la màquina. Un d'interior cobrint una terrassa: gat, lona i vent. I la fallada d'emmascarament cada matí a la mateixa hora, que no és avaria sinó alguna cosa aparcada al davant. La diferència és que amb fotos això es diagnostica en una tarda, i s'arregla canviant lloc, lent o angle, no la sensibilitat. I la zona en obra s'aïlla amb paper i amb data: en un sistema tan fàcil de desactivar des del mòbil, aquesta disciplina és més necessària, no menys.

És una decisió a part, amb el seu contracte i la seva normativa, i convé tancar-la abans de comprar: quin protocol es fa servir, quina informació arriba exactament a la receptora que atendrà la instal·lació i si pot treballar amb les imatges, perquè això depèn de la seva plataforma i no només de la central. A Espanya la receptora està obligada a verificar l'avís abans de passar-lo a les Forces i Cossos de Seguretat, així que un sistema que neix amb la imatge a dins encaixa bé amb aquesta obligació — sempre que la receptora la pugui aprofitar.

Encaixa molt bé en el que representa la majoria dels edificis d'aquest país: el local, l'oficina, la clínica, el restaurant, l'habitatge bo, la comunitat, la nau modesta, la delegació. Encaixa on cal protegir alguna cosa sense obra i sense tancar el negoci una setmana, i quan el client viurà el sistema des del mòbil. I encaixa especialment en el provisional de debò: una obra, una nau llogada per dos anys, una zona que es reconfigurarà.

No encaixa quan el grau que demana l'assegurança o l'activitat empeny al cable en tota la instal·lació, i això passa de debò: hi ha sectors on la conversa s'acaba aquí, i millor abans de vendre. Tampoc a la instal·lació gran de moltes àrees, bus en anell supervisat i un departament de seguretat amb operador. I no encaixa si ningú no es farà càrrec de les piles, que és l'únic manteniment que aquest sistema exigeix de debò. Dit a l'inrevés, i és just: a les instal·lacions on encaixa, costa justificar per què s'hauria de muntar una altra cosa.

El client pot portar gairebé tot el dia a dia des de l'aplicació, i ho fa sense que ningú li ensenyi gaire: usuaris amb nom i permisos, qui arma quin grup, armat i desarmat en remot, armat parcial, horaris, avisos a qui i quan, inhibició puntual d'un dispositiu, historial amb les seves fotos i estat de piles i de senyal de tot el sistema. És més del que pot fer l'usuari de gairebé qualsevol central clàssica, i és un avantatge real que no dissimularem.

El que demana instal·lador és menys que a les altres, però existeix: afegir dispositius en una instal·lació on el grau importa, canviar la supervisió, els temps o la lògica de confirmació, tocar les vies de transmissió, i revisar el senyal després d'una reforma. I si es va entregar amb un grau, qualsevol d'aquestes coses obliga a revisar la documentació. Les piles són a la frontera: amb vint dispositius les canvia el client si se li deixa el tipus escrit i se li explica que en obrir la tapa salta l'antisabotatge; amb dos-cents és calendari del contracte.