Va néixer pensant a veure el que ha disparat l'alarma.

RISCO fabrica centrals d'intrusió, detectors i els serveis que els acompanyen. La seva línia híbrida professional és ProSYS, amb models que creixen per bus i admeten zones de cable i de ràdio en el mateix sistema. El que la distingeix de la majoria d'aquesta llista no és la central: és que la verificació per imatge i l'aplicació formen part del producte des del principi.

Se la troba en comerç, oficines, clíniques, magatzems, comunitats i delegacions. El perfil típic és el client amb entre cinc i cinquanta llocs, sense departament de seguretat, que necessita saber des del mòbil què ha passat a la sucursal d'un poble a les quatre de la matinada. Allà un avís sense imatge no és informació: és una aposta.

La base és el clàssic: central amb les seves zones, bus del qual pengen teclats i expansors, zones supervisades amb resistència de final de línia per distingir alarma, manipulació i tall, particions amb el seu armat i els seus horaris, i alimentació supervisada amb bateries calculades. La ràdio és bidireccional, així que la central sap si cada dispositiu és viu, amb quanta pila i amb quin senyal.

La part pròpia és la imatge. El sistema admet detectors amb càmera integrada, que envien una seqüència del que acaba de passar pel davant quan disparen, i càmeres de xarxa associades a la instal·lació d'alarma. No és un sistema de vídeo: no enregistra per investigar després. És el que importa a les quatre de la matinada — saber si el que va creuar per davant del detector era una persona o una bossa.

Tot això arriba a l'usuari i a l'instal·lador per un servei al núvol del mateix fabricant, que és el que fa funcionar l'aplicació, els avisos al mòbil, el vídeo en remot i el manteniment a distància. A la receptora es transmet per xarxa amb reserva per xarxa mòbil, supervisat.

El que costa s'ha de dir igual de clar. Dependència: si cau la línia del local o el servei del fabricant, la central continua detectant i continua transmetent a la receptora per la seva via, però l'aplicació, el vídeo en remot i l'armat a distància deixen d'existir. La gent sol imaginar-se el contrari, així que convé dir què és el que mai depèn d'internet: la detecció local i l'avís per la via supervisada.

I dades. Hi ha imatges de l'interior d'un local passant per un tercer, i qui respon davant de l'Agència de Protecció de Dades és el client. Es demanen per escrit abans de signar la regió d'allotjament, el contracte d'encarregat de tractament amb els seus subencarregats i el mecanisme que empara les transferències fora de la Unió Europea. Més el cartell informatiu i qui pot veure les imatges. I el cost recurrent, que es compara a cinc anys i no pel preu de la caixa.

Aquí té un avantatge estructural. Quan salta un detector, l'única cosa que se sap és que alguna cosa ha creuat pel davant, i qui està de guàrdia té dues males opcions: enviar algú a cegues cada vegada —que costa diners i per això es deixa de fer— o no enviar ningú. Amb imatge associada al dispar, això es converteix en deu segons de mirar: trenta avisos al mes passen a ser trenta descarts ràpids i l'únic real, una trucada immediata.

El que no arregla és el muntatge, d'on ve la majoria de les falses alarmes. Infraroig encarat a un portó metàl·lic a ponent: dispara al capvespre quan la xapa es refreda. Detector al raig del climatitzador: dispara quan arrenca la màquina, a la mateixa hora cada dia. Detector d'interior cobrint un pati: gat, lona, vent. Fallada d'emmascarament cada matí a la mateixa hora: un palet aparcat al davant. Amb imatge, tot això es diagnostica més de pressa, i aquest és un avantatge que no se sol explicar: en comptes de discutir per què salta la zona 12, es miren els últims cinc dispars i es veu. El que no es fa és abaixar la sensibilitat; i la zona en obra s'aïlla amb paper i amb data de tornada.

Les normes europees classifiquen els sistemes d'alarma en graus de seguretat segons el risc, i cada grau exigeix coses a l'equip, al cablejat, a l'alimentació, a la detecció de manipulació i a la supervisió de la transmissió. Ho marca l'activitat, molt sovint l'assegurança i de vegades un plec. Quin grau certifica cada model és al seu certificat, amb data; quin grau compleix una instal·lació depèn del muntatge sencer i ho signa qui l'entrega. Són dues coses diferents i les ofertes les barregen. Sobre la receptora hi ha aquí una comprovació pròpia: a Espanya està obligada a verificar l'avís abans de passar-lo a les Forces i Cossos de Seguretat, i un sistema que neix amb la imatge a dins hi encaixa bé — però cal confirmar abans què rep exactament la receptora que atendrà la instal·lació i si pot veure aquella imatge, perquè depèn de la seva plataforma i no només de la central.

Encaixa de meravella en el client amb diversos llocs petits o mitjans, sense vigilant i sense departament de seguretat, que necessita saber què passa sense anar-hi: cadenes de botigues, clíniques, delegacions, naus aïllades. Encaixa quan el problema declarat és «va saltar i no sabíem si anar-hi», i quan el client viurà el sistema des del mòbil.

No encaixa si la política de la casa prohibeix que imatges de l'interior surtin a un servei d'un tercer, o si hi ha una obligació sectorial que ho impedeix: allà la conversa s'acaba abans de començar, i millor abans. Tampoc en la instal·lació molt gran amb bus en anell supervisat i desenes d'àrees. I hi ha un malentès que convé tallar a la primera reunió: això no és videovigilància. Serveix per verificar una alarma, no per enregistrar un torn sencer ni per complir un requisit d'enregistrament; si a més cal vídeo de debò, es projecta a part.

El dia a dia és del client i l'aplicació està feta per a això: usuaris i codis, qui arma quina partició, armat i desarmat en remot, horaris, inhibició puntual d'una zona, avisos a qui i quan, registre, estat de piles i revisió de les imatges dels últims dispars. En una cadena amb vint locals, el responsable d'operacions pot portar això sense trucar a ningú.

Els dos límits no són tècnics. Qui té el compte d'administrador, que ha de ser el client, amb usuaris nominals i no un codi compartit per tota la botiga. I qui pot veure les imatges, que és una decisió de protecció de dades i no una comoditat: donar accés al vídeo d'una botiga a quinze persones perquè és més fàcil és un problema esperant data. El que exigeix a l'instal·lador és la capa de sota —expansors i zones, emparellar dispositius, temps i lògica de confirmació, particions, el que es transmet a la receptora, les càmeres associades a cada zona i les versions—, i si es va entregar amb un grau, cada canvi obliga a revisar la documentació. Amb formació per papers i una carpeta que digui quina càmera verifica quina zona, això ho governa el client.