WestPoint · Detecció d'incendis
Aquí una fallada no es nota mai. Fins a l'únic dia.
Detecció d'incendis: projecte, detectors, central, coordinació amb la resta de la instal·lació, proves i revisions. És l'àrea on menys es negocia, i l'única de la qual preferim retirar-nos abans que fer-la a mitges.
Un sistema d'incendis no avisa que està malament.
Una càmera mal posada es veu: algú obre el mosaic i allà hi ha la bardissa. Una porta que no obre es nota el primer dia. Un detector mal situat no es nota mai. És allà, amb el seu led, en una instal·lació que va passar la posada en marxa, i tothom dona per fet que funciona perquè no hi ha cap motiu per pensar el contrari.
El mateix amb una zona que es va quedar sense cobrir perquè a mitja obra es va muntar un entresolat, amb una central a la qual ningú no ha mirat els avisos d'avaria en un any i mig, o amb una instal·lació que no s'ha provat sencera des del dia que es va entregar. Cap de les tres no dona senyal de vida. Les tres es descobreixen el mateix dia, i aquell dia la fallada ja no costa diners: costa una altra cosa.
Per això aquesta àrea no es governa com les altres. Aquí no val el «ja ho revisarem quan hi hagi pressupost», i no perquè ho digui la normativa: perquè és l'única part d'una instal·lació de seguretat on el marge d'error es mesura en persones.
Què es decideix al projecte.
Detectar un incendi aviat, i no detectar un incendi que no hi ha. Les dues coses surten de la mateixa decisió: quin detector va a cada lloc.
No hi ha un detector bo: hi ha un detector adequat per a cada lloc. On hi ha pols, vapor, fum de tub d'escapament o els gasos d'un carretó, un detector de fum donarà falses alarmes fins que algú el desconnecti — i un detector desconnectat és pitjor que no tenir-lo, perquè continua figurant als plànols. Hi ha llocs on el que cal detectar és la calor, d'altres on cal detectar la flama, i d'altres on cal aspirar l'aire i analitzar-lo perquè cal assabentar-se'n molt aviat.
Després hi ha l'alçada i el repartiment. Un sostre de dotze metres, un entresolat, un fals sostre amb cablejat a dins, un buit d'ascensor o un passadís de racs no es cobreixen com una oficina, perquè en cap d'aquests llocs el fum no arriba al sostre com hi arribaria en una oficina.
I hi ha el que fa l'aire. Una climatització movent aire es pot endur el fum abans que arribi al detector. Això no es veu en un plànol: es pensa al projecte, amb el de manteniment de la instal·lació al davant.
El dia que salta cal fer cinc coses alhora.
Avisar les persones que són a dins, i de manera que s'entengui per on cal sortir. Obrir el que s'ha d'obrir: les portes d'evacuació, els torniquets, la barrera de l'aparcament. Tancar el que s'ha de tancar: les portes que tallen el pas del fum. Aturar el que s'ha d'aturar: la climatització que està movent aquell fum, i algunes màquines. I saber qui queda a dins, que és el primer que pregunta qui arriba a ajudar.
Cap d'aquestes cinc coses no la fa sola la detecció d'incendis. Les fa parlant amb el control d'accessos, amb la ventilació, amb la megafonia i amb qui està mirant les càmeres. Són quatre o cinc sistemes coordinats, i només es coordinen si algú els va pensar junts.
És el motiu de fons pel qual aquesta àrea no es compra a part, al proveïdor que la donava més barata. Una detecció impecable que no pot obrir una porta perquè el control d'accessos és d'una altra empresa i no es parlen no és mitja solució: és un problema nou.
Els papers, que aquí són part del sistema.
La protecció contra incendis és la part més regulada d'una instal·lació de seguretat. Hi ha normativa sobre quins equips es poden posar, com s'instal·len, qui pot signar, quines revisions cal fer, cada quant i qui les pot fer. No és burocràcia afegida: és la manera que té això de ser comprovable per algú de fora.
A la pràctica això vol dir que el sistema ve amb un calendari i amb un expedient. El calendari diu què es revisa i quan. L'expedient guarda què es va fer, qui ho va fer i quin resultat va donar. Quan falta l'expedient, el que hi ha és una instal·lació que probablement funciona i que no es pot demostrar, i això surt a la inspecció, a la renovació de l'assegurança i a la investigació de qualsevol incident.
Nosaltres entreguem les dues coses i les mantenim. I avisem de la part incòmoda: complir aquell calendari costa diners cada any, no només el de la instal·lació. Convé saber-ho abans de signar, i no la primera vegada que arriba la factura d'una revisió.
On diem que no.
És l'única línia de la qual preferim retirar-nos abans que signar-la a mitges.
Passa més del que sembla: un pressupost general que no quadra, i algú proposa ajustar per aquí perquè és la part que ningú no trobarà a faltar. Posar menys detectors dels que diu el projecte. Cobrir la zona principal i deixar el magatzem del fons per més endavant. Entregar sense haver provat la instal·lació sencera. Signar l'obra i deixar el manteniment fora del contracte perquè el número de l'oferta baixi.
Qualsevol d'aquestes quatre es pot fer. El sistema s'encén igual, passa la posada en marxa igual i no es nota res durant anys. I les quatre traslladen el risc sencer al client sense que el client se n'assabenti, amb la nostra signatura a sota.
Així que la resposta és que no. No és una postura moral: és que si el dia que passa alguna cosa aquella instal·lació porta el nostre nom, hem de poder explicar cada decisió que es va prendre. Preferim perdre la feina sencera —que l'hem perduda— abans que quedar-nos-la retallant per aquí.
I funciona en l'altra direcció també: si hi ha alguna cosa que no podem resoldre amb el pressupost o els terminis que hi ha, es diu a la primera reunió. El que no farem és descobrir-ho a mitja obra, quan ja és tard perquè el client decideixi una altra cosa.
Què es prova i què s'entrega.
Una instal·lació d'incendis s'entrega provada punt per punt, o no s'entrega.
- Cada detector, provat d'un en un, comprovant que la central l'identifica al lloc on és de debò i no al que diu l'etiqueta. Una zona mal retolada envia qui arriba a ajudar a la part equivocada de l'edifici.
- La seqüència sencera, i no el detector solt: que en disparar soni el que ha de sonar, s'obri el que s'ha d'obrir, es tanqui el que s'ha de tancar i s'aturi el que s'ha d'aturar.
- Que l'avís surt d'allà. A qui arriba, en quant temps i què passa si no contesta ningú. Provat, amb el telèfon al davant.
- L'acta, amb data, amb el resultat de cada punt i amb la signatura de qui ho va provar. No un resum que digui «instal·lació correcta».
- Els plànols del que hi ha, amb cada detector i cada zona, penjats on es miren i no només en un PDF al correu d'algú.
- La formació de qui és allà cada dia: què vol dir cada cosa a la central, què fer amb un avís d'avaria, què fer amb una alarma i què no fer mai. Un sistema que ningú no sap llegir és una sirena sonant mentre tres persones es pregunten què vol dir aquell led.
Com ho comproves tu mateix.
Quatre coses, sense coneixements tècnics, aquesta setmana i a la instal·lació que ja tens.
- Mira la central. Si hi ha un avís d'avaria encès i ningú no sap des de quan, fa temps que el sistema no està complet i ningú no se n'ha adonat.
- Demana l'acta de l'última revisió i mira si diu detector per detector. Si diu «instal·lació revisada, correcta», no t'han dit res.
- Agafa els plànols i busca un detector qualsevol al lloc on el plànol diu que és. És la comprovació més ràpida que hi ha per saber si la documentació és del sistema que hi ha o del projecte que es va pensar abans de l'obra.
- Pregunta a dues persones del torn què fan si sona. Si les dues respostes no s'assemblen, falta formació — i això no ho arregla cap equip nou.
Les altres set àrees.
El dia que salta, la detecció d'incendis mana sobre les portes, sobre l'alarma i sobre el que cal mirar. Per això es projecta amb elles.
Les centrals i els sistemes de detecció.
I la frontera un altre cop, perquè aquí és la que més malentesos evita: fem l'electrònica —detecció, alarma, evacuació, centrals i integració— i no fem l'aigua. Ruixadors, columna seca, BIE i grups de pressió són un altre ofici, amb una altra habilitació.
El que pregunten sobre la normativa.
Les que més es repeteixen. N'hi ha 42 sobre això, i les altres 36 són a l'índex de preguntes.
Totes les preguntes, per tema▸Estic obligat a tenir un sistema de detecció d'incendis?
Depèn de l'ús de l'edifici i de la seva superfície, i qui ho decideix no és una norma sinó tres. En obra nova i en reformes d'edificis que no són industrials mana el Codi Tècnic de l'Edificació, i en concret el seu Document Bàsic DB-SI. En establiments industrials mana el RSCIEI, el Reglament de seguretat contra incendis en els establiments industrials, aprovat pel Reial decret 2267/2004. I sobre qualsevol instal·lació ja posada mana el RIPCI, el Reial decret 513/2017: quins equips valen, qui els instal·la, qui els manté i cada quant.
La confusió més comuna és creure que una de les tres substitueix les altres. El CTE o el RSCIEI diuen QUÈ cal posar; el RIPCI diu COM es posa, amb quin producte i què cal fer-ne els anys següents. Un edifici pot complir el CTE el dia de la llicència i estar incomplint el RIPCI tres anys després perquè ningú no ha revisat res.
I hi ha una quarta font d'obligació que no és una norma tècnica: la llicència d'activitat de l'ajuntament, la pòlissa de l'assegurança i, on correspongui, el pla d'autoprotecció. Les tres poden demanar més que el mínim reglamentari, i les tres es miren abans de projectar i no després.
▸Què és el RIPCI i què m'obliga a fer exactament?
El RIPCI és el Reglament d'instal·lacions de protecció contra incendis, aprovat pel Reial decret 513/2017, i regula tres coses: els productes que es poden instal·lar, les empreses que els poden instal·lar i mantenir, i el manteniment obligatori del que hi ha instal·lat. Va substituir el Reial decret 1942/1993 i, a diferència d'aquell, el seu règim de manteniment arriba també a les instal·lacions que ja existien.
Per al titular d'un edifici es tradueix en quatre obligacions concretes: que els equips tinguin la conformitat que els correspon, que instal·li i mantingui una empresa habilitada, que les operacions es facin amb les periodicitats del seu annex II, i que quedi constància escrita de cadascuna. Aquesta constància és el que s'ensenya en una inspecció; sense ella, la instal·lació no compta com a mantinguda encara que ho estigui.
El que el RIPCI no diu és quants detectors necessita el teu edifici. Això ho diu el CTE o el RSCIEI segons el cas, i el repartiment concret el diu la UNE 23007-14.
▸Què diu el CTE i a partir de quina superfície exigeix detecció?
El DB-SI és el document del Codi Tècnic que fixa la seguretat en cas d'incendi en edificis no industrials, i té sis seccions: propagació interior, propagació exterior, evacuació d'ocupants, instal·lacions de protecció, intervenció de bombers i resistència al foc de l'estructura. La que diu si cal detecció és la SI 4, amb la seva taula 1.1, i els llindars van per ús i per superfície construïda.
En ús Hospitalari, detecció i alarma en tot cas. En Residencial Públic —hotels i similars—, a partir de 500 m². En Pública Concurrència, detecció a partir de 1.000 m², i sistema d'alarma quan l'ocupació passa de 500 persones, cas en què ha de poder emetre missatges per megafonia. En Administratiu, Docent i Comercial, alarma a partir de 1.000 m² i detecció a partir de 2.000 m². En aparcaments convencionals, detecció a partir de 500 m². En Residencial Habitatge, només quan l'alçada d'evacuació passa de 50 m.
Convé llegir-los com el que són: mínims pensats perquè les persones surtin a temps. Per sota del llindar es pot instal·lar detecció igualment, i en molts llocs compensa, perquè el llindar no està pensat perquè l'edifici i el que hi ha a dins continuïn existint l'endemà.
▸Tinc una nau industrial, quin reglament se m'aplica?
El RSCIEI, el Reial decret 2267/2004, i els seus llindars no van per metres quadrats i prou: van per la configuració de l'edifici i pel nivell de risc intrínsec. La configuració és tipus A, B o C segons si l'establiment comparteix estructura amb d'altres, està adossat o està exempt. El risc intrínsec —baix, mitjà o alt— surt d'un càlcul de càrrega de foc fet amb el que hi ha a dins i amb com està emmagatzemat.
Amb aquestes dues coses surten els llindars de detecció automàtica del seu annex III. En tipus A, 300 m² en activitats de producció i 150 m² en emmagatzematge, sigui quin sigui el risc. En tipus B amb risc mitjà, 2.000 i 1.000 m²; amb risc alt, 1.000 i 500. En tipus C amb risc mitjà, 3.000 i 1.500 m²; amb risc alt, 2.000 i 800. Quan no s'arriba al llindar de detecció automàtica, el que cal posar són polsadors manuals, i la distància màxima a recórrer fins a arribar a un no ha de passar de 25 m.
El càlcul del risc intrínsec no és un tràmit de la llicència: és la xifra de la qual penja tota la resta, inclosa la sectorització i cada quant cal passar inspecció. Es fa amb l'inventari real del magatzem, i canvia el dia que canvia el producte que s'hi guarda. Ningú no avisa d'això des de fora.
Reglaments d'incendis en ús industrial Indústria: naus vistes en escena real
▸Què és la UNE 23007-14 i per què la nomena tothom?
És la norma que diu com es dissenya, s'instal·la, es posa en servei i es manté un sistema de detecció i alarma. El CTE i el RSCIEI diuen si cal; la UNE 23007-14 diu on va cada detector, quanta superfície cobreix, com es parteix l'edifici en zones, què es comprova a la posada en servei i què es fa a cada revisió. El RIPCI hi remet, així que no és una recomanació de bones pràctiques.
D'ella surten els números amb què es discuteix un projecte: la superfície que vigila un detector, la distància màxima des de qualsevol punt fins al detector més proper, l'alçada de sostre a partir de la qual un detector puntual deixa de servir, la mida màxima d'una zona i quant es pot haver de recórrer dins d'ella buscant l'element que ha saltat.
També és la que exigeix que tots els detectors es provin dins d'un termini de dotze mesos. Un manteniment que es limita a mirar la central no compleix aquesta part, i és la més fàcil de detectar llegint una acta.
▸Què vol dir que un equip compleixi la UNE-EN 54?
La sèrie UNE-EN 54 és la norma de producte: cada part defineix què ha de complir un tipus d'equip i com s'assaja. La part 2 és la central, la 4 la font d'alimentació, la 5 els detectors de calor, la 7 els de fum puntuals, la 10 els de flama, la 11 els polsadors, la 12 els lineals de feix òptic, la 16 i la 24 els sistemes d'alarma per veu i els seus altaveus, la 17 els aïlladors de curtcircuit, la 20 els d'aspiració, la 23 els dispositius d'alarma visual, la 26 els de monòxid de carboni i la 28 el cable termosensible no reinicialitzable.
Que un equip porti marcatge CE referit a la seva part de l'EN 54 vol dir que ha passat aquests assajos en un laboratori i que un organisme notificat vigila la producció. És el mínim, i el RIPCI ho exigeix. On no existeix norma harmonitzada, el reglament demana en el seu lloc un certificat de conformitat emès per un organisme acreditat.
El que el marcatge no diu és que dos equips de marques diferents treballin junts. La compatibilitat entre els components d'un sistema és una altra cosa i es declara a part: a la pràctica, un llaç es munta amb elements de la casa de la central llevat que el fabricant digui el contrari per escrit.
Començar
Quan es va provar sencera per última vegada?
Si la resposta és el dia de l'entrega, aquí hi ha feina. Explica'ns quina instal·lació és, què hi ha posat i quina documentació existeix, i et diem què falta. Si el que cal no entra al pressupost que hi ha, això també t'ho diem en aquella conversa.