WestPoint · Control d'accessos
La targeta que es deixa. L'Excel que ningú ha actualitzat.
Qui entra, on, quan — i que en quedi constància, de les tres coses. Projecte, equips, instal·lació i manteniment de control d'accessos, pensat juntament amb les càmeres, l'alarma i la detecció d'incendis.
La pregunta que trenca el sistema.
«Qui va entrar en aquella sala dijous a la tarda?»
És la pregunta que arriba després d'una pèrdua petita, d'una fuga d'informació o d'un accident, i és la que ensenya si hi ha un control d'accessos o només portes que obren. En moltes instal·lacions la resposta honesta és que hi va entrar una targeta. De qui era aquella targeta aquell dijous és una altra conversa.
Perquè el sistema que es va muntar estava bé i el que s'ha degradat és tota la resta. Les targetes es deixen perquè el de manteniment no hagi de baixar dues plantes. Els comandaments de l'aparcament es perden i se'n lliuren d'altres sense donar de baixa l'anterior. La llista de qui té què la portava una persona en un full de càlcul i aquella persona ja no treballa aquí. I hi ha gent que va marxar fa un any i la seva credencial encara obre, perquè donar de baixa algú no estava en el procediment de ningú.
Res d'això és una fallada dels aparells. És el que passa quan s'instal·la un control d'accessos i no es dissenya com es governarà.
Tres coses alhora, i la tercera és la que falta.
Un control d'accessos ha de fer tres coses al mateix temps: obrir per a qui ha d'entrar, no obrir per a qui no hi ha d'entrar i deixar constància de les dues. Les dues primeres les fa qualsevol instal·lació el dia que s'engega. La tercera és la que serveix quan cal respondre davant d'algú de fora, i és l'única que cau sola si ningú no la manté.
Deixar constància no és guardar un registre: és que aquell registre es pugui llegir i es pugui defensar. Que cada credencial estigui a nom d'una persona i no d'un lloc de treball. Que les altes i les baixes passin pel mateix lloc per on passen les de personal. Que se sàpiga qui va donar permís a qui i quan. I que es pugui treure el llistat d'un dia concret en un minut, sense trucar a l'instal·lador.
El que es decideix al projecte.
Aquí les decisions no són de marca. Són de com treballa la gent que passarà per aquelles portes cada dia.
- Amb què s'identifica cada persona. Targeta, mòbil, codi, empremta — i cadascuna amb la seva contrapartida: la targeta es deixa, el codi es diu, el mòbil es queda sense bateria i l'empremta no funciona amb guants ni amb les mans de qui treballa amb les mans. Gairebé sempre la resposta és diferent a la porta del carrer i a la sala de servidors.
- Quines portes es controlen de debò. Controlar la principal i deixar la de càrrega oberta tot el matí és muntar un sistema que registra les persones que hi havien de passar igualment.
- Què passa en sortir. Si només es llegeix a l'entrada, el sistema no sap qui hi ha a dins. Això cal el dia d'una evacuació, i aquell dia no es pot configurar.
- Horaris i excepcions, amb qui els farà servir al davant. La llista de perfils que s'escriu en una reunió i la realitat d'una fàbrica a les set del matí no s'assemblen, i el sistema que no admet la realitat acaba amb la porta falcada amb un extintor.
- Com es governa el dia a dia: qui dona d'alta, qui dona de baixa, en quant temps i qui ho revisa. Un control d'accessos sense aquest paràgraf escrit es degrada en un any, sigui de la marca que sigui i el munti qui el munti.
Què fa la porta quan marxa la llum.
És la decisió més important d'aquesta àrea, i gairebé mai no la pren qui l'hauria de prendre.
Una porta controlada es pot quedar de dues maneres quan desapareix el corrent o cau la xarxa: oberta o tancada. Totes dues són correctes i totes dues són perilloses, segons quina porta sigui. Si es queda tancada, pot haver-hi algú a dins que no pugui sortir. Si es queda oberta, el magatzem passa la nit obert.
No és una decisió d'instal·lador: és una decisió de seguretat, porta per porta, que es pren amb el responsable del lloc i es deixa escrita. I ha d'anar coordinada amb la detecció d'incendis, perquè el dia que salta hi ha portes que s'han d'obrir soles i d'altres que no.
El mateix amb l'alimentació de reserva: quant aguanta el sistema sense corrent, si cobreix només l'electrònica o també els panys, i què es fa passat aquell temps. Un control d'accessos que no sobreviu a un tall de dues hores protegeix els dies bons.
La biometria no és la resposta per defecte.
Es ven com el pas natural —una empremta no es deixa— i de vegades és exactament el que cal. Però una empremta o una cara són dades personals d'una classe especial, i fer-les servir s'ha de poder justificar: per què no n'hi ha prou amb una targeta en aquella porta concreta, què es guarda, on, quant temps i quina alternativa té qui no vol donar la seva empremta.
Això no és un tràmit del final: és part del projecte, i es resol molt millor abans de comprar els lectors que després d'haver-los posat a la paret. Quan la justificació no se sosté, l'honest és dir-ho i proposar una altra cosa, encara que l'equip biomètric es facturi millor.
I hi ha una conseqüència pràctica que convé saber: en una porta per on passen dues-centes persones en deu minuts, el temps de lectura importa més que la tecnologia. Hi ha llocs on la biometria no falla per precisió. Falla per cua.
Tot sol, serveix per a la meitat.
Un accés denegat a les quatre de la matinada, en un sistema muntat a trossos, és una línia en un registre que no llegirà ningú. En un sistema pensat encén la càmera d'aquella porta, guarda la imatge al costat de l'intent, avisa qui està de guàrdia i el deixa veure què passa abans de decidir.
Funciona igual en l'altra direcció: l'alarma d'intrusió ha de saber qui ha entrat amb una credencial vàlida per no saltar, i la detecció d'incendis ha de poder alliberar les portes que toqui sense que ningú hagi d'anar corrents a desarmar res.
Això és el que no surt quan cada cosa la munta un proveïdor diferent. No perquè cap ho faci malament, sinó perquè ningú no tenia l'encàrrec de pensar les tres juntes.
Com saps si funciona.
Cinc comprovacions que pot fer qualsevol, sense saber de seguretat, el mes següent a l'entrega.
- Demana el llistat de credencials actives i busca-hi tres noms de gent que ja no treballa aquí. Si hi surten, el sistema està instal·lat però no està governat.
- Demana qui va entrar en una sala concreta un dia concret. Ha de sortir en un minut, amb noms, i sense trucar a ningú de fora.
- Treu el corrent d'una porta i mira què fa. El que faci ha de coincidir amb el que hi ha escrit al projecte per a aquella porta.
- Intenta passar amb la credencial d'una altra persona. Ha de quedar-ne rastre en algun lloc: un registre, un avís o una imatge.
- Pregunta quant triga a quedar-se sense accés algú que s'acomiada avui. Si la resposta no és «el mateix dia» i no hi ha un procediment al darrere, la porta més important està oberta.
El que no fem.
No muntem un control d'accessos sense que hi hagi algú a dins encarregat de les altes i les baixes. És el que fa que el sistema segueixi servint d'aquí a un any, i quan no existeix ho diem abans de pressupostar en comptes d'entregar-lo i veure'l degradar-se amb el nostre nom posat.
No posem biometria perquè quedi millor a l'oferta. Si aquella porta es resol amb una targeta i un procediment decent, es resol amb això.
No ens quedem les claus d'administrador. Si un client vol canviar de proveïdor, ho ha de poder fer sense demanar-nos permís. Hi ha bastanta instal·lació aquí fora segrestada per una contrasenya que ningú no va voler donar.
Les altres set àrees.
El control d'accessos és el que més parla amb la resta: amb la càmera que documenta, amb l'alarma que no ha de saltar i amb l'incendi que obre les portes.
Les vint plataformes amb què treballem.
Un integrador d'accessos es tria, entre altres coses, per amb quines plataformes sap treballar: qui en té una desplegada en cinc seus no busca «un instal·lador», busca algú que l'hagi tocada. Cadascuna amb què és, per a qui encaixa, per a qui NO, i qui pot administrar-la després que marxem.
El que pregunten sobre els accessos.
Les que més es repeteixen. N'hi ha 40 sobre això, i les altres 34 són a l'índex de preguntes.
Totes les preguntes, per tema▸Amb què és millor identificar la gent: targeta, clauer, mòbil, PIN o empremta?
Depèn de què es perd si aquella credencial acaba a les mans equivocades, i gairebé mai no és la mateixa resposta a la porta del carrer que a la sala de servidors. La pregunta útil no és quina és la millor tecnologia, sinó què passa el dia que algú la fa servir sense ser qui ha de ser.
Cadascuna té la seva contrapartida i convé dir-la sencera. La targeta i el clauer es deixen i es perden, i són el més còmode i el més barat de reposar. El PIN es pot dir per telèfon, així que el sap més gent de la que hi figura. El mòbil no es deixa gairebé mai perquè ningú no deixa el seu telèfon, i es queda sense bateria. L'empremta no es deixa i a canvi arrossega un problema legal seriós i no funciona amb guants ni amb mans molt treballades. La matrícula identifica el cotxe, no el conductor.
La regla que funciona és més avorrida que la tecnologia: una credencial per persona, a nom d'aquella persona, i dos factors només a les portes on el risc ho justifiqui. El que hem vist des del 2006 és que aquests sistemes rarament fallen per la tecnologia de la credencial. Fallen perquè ningú no dona de baixa.
▸Com evito que la gent es deixi les targetes?
Del tot no s'evita: una targeta és un objecte i els objectes passen de mà. El que sí que es pot és que deixar-la deixi de ser còmode i que deixi rastre.
El que s'hi posa: lectura obligatòria també a la sortida i antipassback, perquè la mateixa credencial no pugui entrar dues vegades sense haver sortit; un torniquet o un passadís que només deixi passar una persona; la foto de qui passa a la pantalla del lloc de control; la imatge de la càmera d'aquella porta guardada al costat de l'esdeveniment; i un segon factor a les portes que s'ho mereixen, perquè un PIN o una empremta no es deixen amb la targeta.
I la part que no és tècnica, que sol ser la causa: si la gent es deixa targetes és gairebé sempre perquè el sistema li fa nosa. Algú necessita entrar en un lloc a les sis del matí i no té permís, així que demana la targeta del que en té. Abans de perseguir el préstec convé revisar els permisos, perquè si el motiu continua allà, el costum torna.
Control d'accessos: quina credencial a cada porta Alarmes verificades amb el vídeo del moment
▸Val la pena fer servir el mòbil com a credencial?
Val la pena on calgui donar i treure accessos a distància i amb pressa. Un proveïdor que ve dissabte rep la credencial per correu divendres a la tarda i ningú no l'ha d'esperar amb una targeta a la mà; dilluns caduca sola.
Les contrapartides cal explicar-les abans: la bateria, el canvi de terminal, i sobretot que no es pot obligar ningú a instal·lar una aplicació de l'empresa al seu telèfon personal, així que sempre hi ha d'haver alternativa. A l'obra, amb guants o amb les mans ocupades, treure el mòbil és pitjor que passar una targeta. I gairebé totes les plataformes cobren la credencial mòbil per usuari i per any, que és un cost que no té la targeta.
Hi ha un detall tècnic que decideix molt: si la lectura és per proximitat curta cal acostar el telèfon, com una targeta, i si és per ràdio de més abast es pot obrir des de diversos metres. El segon es ven molt bé i obre portes que no s'haurien d'obrir, perquè el sistema no sap si qui prem és davant de la porta o passant pel passadís. A la pràctica el mòbil conviu amb la targeta, no la substitueix.
Brivo Access: accessos al núvol i mòbil Control d'accessos: quina credencial a cada porta
▸Serveix un teclat amb PIN per controlar una porta?
Com a credencial única, només en portes de risc baix. El PIN és l'única cosa que es pot transmetre per telèfon, per escrit o a crits des de l'altra banda del passadís, i això fa que acabi sabent-lo més gent de la que consta al sistema.
Els seus altres dos problemes són que no caduca sol i que no identifica: si el codi d'una sala el comparteixen sis persones, el registre diu que va entrar el codi, no qui. Si es fa servir, ha de ser un PIN per persona i amb canvi programat, no un codi de zona escrit en un paper dins del quadre elèctric.
On el PIN és molt útil és com a segon factor. Targeta sola en horari laboral, i targeta més PIN fora d'horari o a la porta del magatzem: es guanya molt sense canviar de credencial ni comprar lectors biomètrics. I convé mirar el teclat: els que tapen la vista lateral i els que barregen la posició dels números eviten que el de la cua aprengui el codi per repetició.
Paxton Net2: instal·lacions petites, porta a porta Portes, lectors i permisos, explicats sencers
▸Es pot obrir la barrera llegint la matrícula?
Sí, i en aparcaments d'empresa funciona bé perquè el conductor no ha de baixar la finestreta ni buscar res. El que cal tenir clar és que la matrícula identifica el cotxe i no la persona que hi va dins.
Perquè llegeixi de debò calen coses concretes: una càmera dedicada a això amb la seva pròpia il·luminació infraroja, l'angle i la distància calculats per a aquell carril, un carril per càmera, i una decisió escrita sobre els casos rars — matrícules estrangeres, plaques brutes o doblegades, motos sense placa davantera, remolcs, vehicles de substitució. I sempre una segona manera d'entrar quan la lectura falla: intèrfon amb el lloc de control, targeta de llarg abast o comandament.
Hi ha una part de protecció de dades que convé resoldre al projecte: una matrícula associada a una persona és una dada personal. Això obliga a informar, a fixar quant es conserva el pas i a no reutilitzar aquests registres per a una altra cosa diferent de la que es va informar, com controlar a quina hora arriba cadascú.
Lectura de matrícules en accessos i barreres Aparcaments: entrades i sortides de vehicles Portes, lectors i permisos, explicats sencers
▸Què faig quan algú perd la targeta o se la deixa a casa?
Donar de baixa la perduda el mateix dia i emetre'n una altra; i per a l'oblit, una credencial temporal que caduqui sola al final de la jornada. Les dues coses han d'estar escrites en un procediment, perquè són les dues que més s'improvisen.
El que no pot passar és entregar-ne una de nova sense donar de baixa l'anterior. Així és com s'arriba a un llistat amb més credencials actives que persones, i a comandaments d'aparcament que obren des de fa anys sense que ningú sàpiga de qui són. L'altre costum que cal tallar és la targeta de préstec de recepció, aquella que fa mitja dècada que passa de mà en mà i que al registre figura sempre com la mateixa persona.
És a més la millor mesura de salut del sistema: demana el llistat de credencials actives i compta quantes no tenen un nom al darrere. Aquell número diu més de l'estat del control d'accessos que qualsevol informe.
Baixes i altes de credencial, pas a pas Suport tècnic: incidències del dia a dia
Començar
Saps qui pot obrir avui?
Si la resposta triga més d'un minut, aquí hi ha feina. Explica'ns quantes portes hi ha, quin sistema hi ha posat i com es gestionen les altes i les baixes, i et diem què s'arregla configurant i què cal canviar de debò.