WestPoint · Sistemes de càmeres
Hi ha una càmera que apunta a una bardissa des de fa dos anys.
I no ho sap ningú, perquè enregistrar no és el mateix que veure. CCTV complet: projecte, equips, instal·lació, posada a punt i manteniment — amb l'enquadrament decidit abans de pujar al pal i comprovat a cada revisió.
Ningú no mira el que enregistren.
És la frase incòmoda de qualsevol instal·lació de càmeres, i val més començar per aquí.
A la majoria de llocs on entrem ja hi ha càmeres, i funcionen: l'enregistrador té disc, les imatges arriben, el monitor de recepció va passant mosaics. El que no hi ha és ningú capaç de dir què es veu des de cadascuna, perquè des del dia del muntatge no ho ha tornat a comprovar ningú.
Així conviuen tres coses sense que es noti. Una càmera que fa dos anys que mira una bardissa que ha crescut. Una altra que té el sol de cara a les sis de la tarda i durant quaranta minuts és una taca blanca. I una tercera que està perfectament enquadrada però enregistra amb tan poc detall que la cara que es necessita surt en dotze píxels.
Les tres apareixen el mateix dia: quan cal treure una imatge. I aquell dia ja no s'arregla res, perquè el que no es va enregistrar no existeix. De les càmeres no se'n queixa ningú fins que es necessiten, i és justament per això que cal muntar-les pensant en aquell dia.
Què li demanaràs a aquesta imatge.
Tota la instal·lació surt d'aquesta pregunta, i cal contestar-la càmera per càmera abans de comprar-ne cap.
Una càmera no serveix «per vigilar». Serveix per a una d'aquestes coses: veure que hi ha algú, saber què està fent, reconèixer una persona que ja coneixes, identificar un desconegut o llegir una matrícula. Cadascuna necessita més detall que l'anterior sobre la mateixa escena, i el detall es reparteix: una càmera que abasta vint metres d'amplada no pot tenir en una cara el mateix detall que una que n'abasta tres.
D'aquí surt la resta. Quanta escena agafa cada càmera, quina òptica porta, a quina distància és del lloc on passa el que importa, a quina alçada i amb quina inclinació. Deu graus de més deixen de llegir una matrícula i comencen a veure el sostre del cotxe, i això no ho arregla cap programari després.
I hi ha una retallada que es fa sempre i gairebé mai no es diu en veu alta: repartir en vint càmeres els diners que donaven per a dotze de ben posades. Vint càmeres que no arriben al detall que calia no cobreixen més que les dotze. Cobreixen el mateix, pitjor, i amb vint llocs on fallar i vint enquadraments per revisar.
La nit, el sol i la pluja.
Les càmeres es trien mirant una imatge de catàleg feta al migdia. Després treballen de nit, amb pluja, amb boira, amb el sol de cara i amb els fars d'un cotxe entrant de front. Gairebé tots els problemes d'una instal·lació de CCTV són aquí, i no a la càmera.
Contra la llum de cara hi ha equips que compensen bastant, i hi ha llocs on l'única cosa que funciona és moure la càmera, perquè cap no compensa un sol de ponent directe. De nit, la pregunta no és si la càmera «hi veu a les fosques»: és si hi ha prou llum, d'on surt, si és nostra o del fanal del carrer, i què passa el dia que el veí apaga la seva.
Tot això es comprova abans, a la visita, a l'hora dolenta. És la diferència entre entregar una instal·lació i entregar una instal·lació que funciona els dies que cal.
El que es decideix sobre l'enregistrament.
La part que no es discuteix a la reunió i la que més disgustos porta després.
- Quant temps es guarda. No és un número tècnic: depèn de quant trigues a assabentar-te de les coses. Si un desquadrament de magatzem es detecta en fer l'inventari, quinze dies d'enregistrament no serveixen de res.
- Què passa quan es trenca un disc. Es trenquen. La pregunta és si el sistema avisa i continua enregistrant, o si algú se n'assabenta tres setmanes després anant a buscar una imatge que ja no hi és.
- Qui pot veure què, i qui pot esborrar. Les càmeres enregistren també els treballadors, i això és el més delicat que hi haurà a la instal·lació. Hi ha d'haver usuaris amb nom i rastre de qui ha mirat i qui ha exportat.
- Com surt una imatge d'allà. El dia que cal entregar un vídeo a la policia o a una asseguradora ha de poder sortir en un format que es vegi fora i amb constància que no s'ha tocat. Si per exportar cal trucar a l'instal·lador, el sistema no és teu.
- On és l'enregistrador. Un equip d'enregistrament dins del mateix local que es vigila és el primer que s'emporten. És una decisió de lloc, no de marca.
I una cosa que només podem fer aquí.
Muntar la càmera sabent què se li demanarà a aquesta imatge d'aquí a dos anys.
A la mateixa casa hi ha Infinity Neural, que és la part del grup que fa que una càmera entengui el que veu: comptar persones, avisar que algú ha entrat en una zona sense casc, llegir matrícules, mesurar quanta estona fa que un moll està ocupat. Nosaltres muntem les càmeres i ells treballen amb aquestes imatges, així que sabem de primera mà quina mena d'imatge els serveix i quina no.
Això canvia una cosa petita al projecte i gran després: quan una càmera es posa sabent que algun dia haurà de comptar o llegir alguna cosa, es posa on cal des del primer dia. L'angle, l'alçada i la llum són els mateixos que caldrien d'aquí a dos anys.
No és obligatori i la majoria de les nostres instal·lacions no ho porten. Però deixa la porta oberta sense cost, que és el contrari de descobrir més endavant que per analitzar cal tornar a pujar als pals i pagar la instal·lació dues vegades.
Infinity Neural
El que fa que una càmera entengui el que veu, afinat per a la teva escena concreta: el teu angle, la teva llum, la teva manera de treballar. Aquí hi ha què es pot demanar a una imatge i què no.
IRIS Neural
L'altra manera: un sistema que s'instal·la i cobreix la instal·lació sencera, amb el vídeo, les regles i els avisos en un sol lloc. Funciona amb el cable d'internet desconnectat.
Què s'entrega i què es prova.
Una instal·lació de càmeres s'entrega amb un full per càmera. La resta és paraula.
- Un full per càmera: on és, què es veu des d'allà, per a què serveix, què no cobreix — i la seva imatge de dia i la seva imatge de nit, preses el dia de l'entrega. Aquell full és el que permet comprovar d'aquí a un any si la càmera continua veient el mateix.
- El càlcul d'enregistrament: quants dies es guarden amb la configuració entregada, i què passa amb aquell número si demà s'hi afegeixen cinc càmeres.
- Les dades de cada equip: marca, model, número de sèrie, adreça i contrasenya, a nom del client.
- La formació de qui ho farà servir: buscar, exportar i, sobretot, què fer quan alguna cosa no apareix.
- El pla de revisions, amb el que es comprova a cadascuna. I el que més importa: que a cada revisió es torni a mirar l'enquadrament de cada càmera, perquè les bardisses creixen, els camions comencen a aparcar en llocs nous i les naus es reorganitzen sense avisar ningú.
El que no fem.
No donem un preu per càmera sense haver vist el lloc. Qui ho fa està posant la mateixa càmera als vint punts, i en una instal·lació real no hi ha dos punts iguals.
No prometem que de qualsevol imatge se'n pugui treure una cara o una matrícula. Depèn del detall que arribi a aquell punt concret, i es diu al davant, amb la imatge posada, abans de signar i no el dia de l'incident.
No ens casem amb cap fabricant. Treballem amb molts i es tria pel que cal a cada punt. Quan un proveïdor munta sempre la mateixa marca, el projecte s'assembla sospitosament al seu catàleg.
I no facturem un manteniment que no es fa. Una revisió de càmeres que no inclou tornar a comprovar què es veu des de cadascuna és una visita, no una revisió, i és la manera més comuna de cobrar per res en aquest ofici.
Les altres set àrees.
Les càmeres gairebé mai no van soles: verifiquen l'alarma, documenten un accés i el dia de l'incendi són els ulls de qui decideix.
Les marques amb què muntem.
No som de cap. Un integrador que només sap muntar una marca és un distribuïdor amb granota de feina, i el que decideix quina càmera va en un punt és EL PUNT: la llum que hi ha a les sis de la tarda, la distància, el contrallum, si cal llegir una matrícula o n'hi ha prou de veure que passa algú. Cadascuna amb on es porta bé i on no la posaríem.
El que pregunten sobre les càmeres.
Les que més es repeteixen. N'hi ha 40 sobre això, i les altres 34 són a l'índex de preguntes.
Totes les preguntes, per tema▸Domo o bullet? Quina em convé?
La decideix el lloc, no el gust: el domo va on la càmera és a l'abast de la mà o on no es vol que es noti cap a on mira, i la bullet va on cal arribar lluny, amb òptica llarga i una visera que la protegeixi del sol i de la pluja de costat.
La diferència real és a la bombolla. Un domo posa una cúpula de policarbonat davant de l'objectiu, i aquesta cúpula s'embruta, reflecteix i amb els infrarojos encesos torna llum a la mateixa lent si el segellat interior no és bo. A canvi, és més difícil de desviar d'un cop i no s'hi posen els ocells a sobre. La bullet no té cúpula, així que la imatge surt més neta de nit, però és un tub que s'orienta des de fora i a un pam d'alçada qualsevol la mou.
Hi ha un tercer cas que s'oblida: en interiors alts i nets, el domo va penjat del sostre i no ocupa paret; en façana, la bullet amb visera evita que l'aigua corri pel vidre i deixi regalims que es veuen a totes les imatges de pluja.
▸Per a què serveix una càmera multisensor i quan compensa?
Serveix per cobrir una àrea ampla amb detall uniforme des d'un sol punt d'ancoratge: són diversos objectius independents dins de la mateixa carcassa, cadascun amb el seu enquadrament, que surten al sistema com a diverses càmeres encara que hi hagi un sol cable i una sola presa de corrent.
Compensa quan el lloc per penjar-la és car i l'escena és ampla. Una cantonada de nau, un encreuament de passadissos, la marquesina d'un aparcament: on caldria portar tres cables a tres punts diferents, aquí se'n porta un. I compensa quan l'amplada és a distàncies diferents, perquè cada sensor pot portar òptica diferent i mirar-ne un a deu metres i un altre a trenta amb el mateix detall a terra.
No compensa quan el que hi ha és una escena estreta i una sola direcció d'interès: allà es paga per sensors que miren a una paret. I cal mirar la llicència del programari abans de comprar, perquè molts sistemes compten cada sensor com una càmera i el que s'estalvia en cable es paga en llicències.
Cobertura: quantes càmeres i des d'on Enginyeria: el projecte abans de comprar
▸Necessito una PTZ o me'n surto amb càmeres fixes?
Una PTZ només serveix de debò si hi ha algú que la mou, o alguna cosa que la mogui. Una càmera motoritzada que ningú no toca està mirant a un lloc fix amb el problema afegit que ningú no sap a quin, perquè l'últim operador la va deixar on la va deixar.
Els dos casos en què té sentit són clars. Un: hi ha sala de control amb gent a torns que segueix algú pel recinte. Dos: està lligada a una altra cosa —una fixa que detecta, un lector d'accessos, una alarma— i salta sola a una posició preprogramada quan passa l'esdeveniment, que és com funcionen la majoria de les que treballen bé.
I hi ha un detall que no es veu en comprar-la: quan la PTZ mira al nord, el sud no s'està enregistrant. Per això, en un recinte on importa tenir l'històric complet, la PTZ es posa a més de les fixes i no en lloc d'elles. A més, és la càmera amb parts mòbils, i el motor i l'anell col·lector són peces que es gasten amb els anys.
Tipus de càmera i per a què serveixen El lloc d'operador, funcionant a IRIS
▸Quan cal una càmera tèrmica?
Quan el que cal fer és detectar presència a les fosques del tot o en un perímetre llarg, i no identificar ningú. Una tèrmica no veu llum: veu diferències de temperatura, així que funciona igual a les quatre de la matinada sense cap fanal, amb boira lleugera i amb l'intrús vestit de camuflatge, i no l'enceguen els fars d'un cotxe.
El seu límit és que no en surt una cara ni una matrícula ni un color de roba. Una silueta blanca sobre fons fosc no identifica ningú davant d'un jutge. Per això la parella habitual és tèrmica per disparar l'avís a molta distància i càmera d'espectre visible amb llum que s'encén, o amb infrarojos, per tenir la imatge que serveix després.
És una càmera cara per al nombre de píxels que ofereix, així que es posa on no hi ha alternativa: tancats llargs sense il·luminació, basses i dipòsits, camps de material a la intempèrie. En un pati amb llum de fanal, una càmera normal ben triada sol resoldre el mateix per menys.
Tipus de càmera i per a què serveixen FLIR: tèrmiques, per a què serveixen i per a què no Detecció sobre l'escena, funcionant a IRIS
▸Serveix una càmera d'ull de peix per cobrir una sala sencera?
Serveix per veure tot el que passa a la sala i saber per on es va moure cadascú, i no serveix per reconèixer ningú que sigui lluny del centre. El sensor reparteix els seus píxels en tres-cents seixanta graus, així que el detall en un punt concret és una fracció del que tindria una càmera apuntant a aquell punt.
La regla pràctica és l'alçada del sostre i el radi útil. Penjada al centre d'una sala de sostre normal, el que queda a sota es veu bé; a partir d'un cert radi la persona es veu des de dalt, aixafada i amb pocs píxels a la cara. Per això encaixa molt bé en sales quadrades i mitjanes —una botiga, una oficina diàfana, un vestíbul— i malament en naus llargues i estretes.
Gairebé totes corregeixen la deformació per programari, a la mateixa càmera o al programari de vídeo. Val la pena comprovar on es fa aquesta correcció abans de comprar, perquè si es fa només al lloc de visualització, el vídeo exportat pot sortir amb la imatge circular sense corregir i això és el que veurà qui l'obri fora.
▸Quantes càmeres calen per cobrir un pati?
Surten del detall que es necessiti i de l'amplada que abasta cada càmera, i aquest compte es fa abans de comprar res. Una càmera cobreix una amplada d'escena que depèn de la seva òptica i de la distància; els píxels del sensor es reparteixen en aquesta amplada; i d'aquí surten els píxels per metre que arriben a cada punt. Si a l'entrada de personal calen cares i a l'esplanada de camions n'hi ha prou de veure que hi ha algú, no és el mateix nombre de càmeres encara que sigui el mateix pati.
El compte es fa per zones, no per metres quadrats totals. En un pati corrent sol haver-hi tres coses diferents: els accessos, on cal detall de cara o de matrícula i les càmeres van baixes i estretes; el perímetre, on n'hi ha prou de detectar i les càmeres van altes i obertes; i els punts on de debò hi passen coses —el moll, la zona de residus, on s'aparquen els carretons—, que porten la seva pròpia càmera.
El que no funciona és repartir en vint càmeres els diners que donaven per a dotze de ben posades. Vint càmeres que no arriben al detall que calia cobreixen el mateix, pitjor, i amb vint enquadraments per revisar.
Cobertura: quantes càmeres i des d'on Enginyeria: el projecte abans de comprar
Començar
Què es veu des de les teves càmeres?
Si ja tens instal·lació, la primera conversa útil és mirar junts què es veu de debò des de cada punt i què no. Si cal muntar-la, explica'ns què s'ha de protegir i què t'agradaria poder treure d'aquestes imatges el dia que calgui.