WestPoint · Càmeres · i-PRO
i-PRO ve de Panasonic, i continua obsessionada amb la imatge difícil.
L'antiga divisió de seguretat de Panasonic, avui empresa pròpia. Poques gammes, molt cuidades, pensades per a llocs on la imatge ha de servir de prova. No és barata i no ho pretén.
Quina mena de fabricant és.
Un fabricant d'imatge, en el sentit literal: el que cuida és la qualitat del que s'enregistra abans que la llargada del catàleg.
Ve d'una casa japonesa d'electrònica d'imatge i es nota a les prioritats: sensibilitat amb poca llum, tractament del moviment sense arrossegament, i color que es manté reconeixible quan la llum baixa. Són coses que no lluen en una fitxa tècnica i que decideixen si una cara serveix el dia que s'ha d'entregar un vídeo.
El segon que la defineix és que es pren seriosament la seguretat del mateix equip: qui li pot canviar el firmware i amb què s'identifica a la xarxa. On la informàtica del client aprova cada cosa que s'endolla, això estalvia reunions.
El que sacrifica és preu i amplitud. El catàleg és curt, no hi ha gamma d'entrada pensada per competir en preu, i el parc instal·lat a Espanya és menor que el de les marques més venudes — que importa per als terminis de reposició, no és un defecte del producte.
On es porta bé.
On la imatge ha de servir com a prova. Zones de caixa, recomptes, taulells, sala de joc, un vestíbul amb molt de pas: llocs on no n'hi ha prou de veure que algú va passar —s'ha de poder dir qui era i què duia a les mans— i on la llum és artificial, barrejada i pitjor del que sembla.
En escenes amb moviment i poca llum també es defensa bé. Una persona caminant per un passadís mal il·luminat surt amb menys arrossegament, i això és la diferència entre una cara reconeixible i una taca amb forma de cap. Aquí és on es paga la diferència de preu, i on es justifica.
I en instal·lacions amb requisits de xarxa exigents: hospital, banca, transport, administració amb el seu propi departament de sistemes. L'equip aguanta aquest examen sense haver de demanar excepcions rares al tallafocs.
On no la posaríem.
A la majoria dels punts d'una instal·lació normal, i convé dir-ho així de clar.
En un perímetre de nau, un aparcament exterior o un passadís de magatzem on l'única cosa que es demana és veure que passa algú i per on, aquesta marca està per sobre del que l'escena necessita. Els diners reten més posant la càmera bona als tres punts que importen i una gamma mitjana correcta als altres quinze.
Tampoc en instal·lacions grans amb pressupost per càmera tancat i just, perquè allà el compte no surt i acabar retallant el nombre de punts per mantenir la marca és el pitjor dels dos errors possibles.
I no com a marca única d'una instal·lació que creixerà de manera desordenada, on el que més es necessitarà és trobar un model concret amb dos dies de termini. Per a això els catàlegs grans van millor, i dir-ho és part de la feina.
L'analítica que porta a dins, i on s'acaba.
Porta analítica a l'equip i admet aplicacions instal·lades a dins, pròpies i de tercers: classificar persones i vehicles, comptar, detectar intrusió en una zona, llegir matrícules. Ho fa amb bona base, perquè el detector parteix d'una imatge millor: mitja analítica falla per mala imatge i no per mal algorisme, i això es veu de seguida als exteriors de nit.
El límit, tot i així, és el mateix de sempre. La càmera veu el seu propi enquadrament i aplica regles que es poden dibuixar: una línia, una zona, un temps. No relaciona el que passa a dues càmeres, no recorda el d'ahir i no entén una situació que no càpiga en una regla.
El que ve ara és una recomanació amb part interessada, així que va declarat: a la mateixa casa hi ha IRIS Neural, l'NVMS d'Infinity Neural, l'altra empresa del grup. És producte nostre. Preferim que ho sàpigues llegint aquesta línia.
El que aporta és justament això que la càmera no fa: comprendre l'escena i relacionar-la amb la resta de la instal·lació. I convé dir el contrari també — en una zona de caixa amb bona imatge i una regla senzilla, la càmera sola fa la feina.
Què fem nosaltres.
- El repartiment del pressupost abans que la marca: quins punts necessiten identificar algú i quins punts només necessiten veure que passa. Els primers manen l'equip bo; els segons no l'han d'arrossegar.
- L'òptica i la distància calculades per al detall que cal al lloc exacte, que en aquestes aplicacions sol ser un metre quadrat concret —la boca de la caixa, el pas del torniquet— i no l'enquadrament sencer.
- La llum, que a interiors és la meitat del problema. De vegades la solució no és la càmera: és canviar dues lluminàries, i surt molt més barat.
- La posada a punt amb l'escena en funcionament i no en una sala buida: amb gent passant, a l'hora de més trànsit i a l'hora en què es queda sola.
- El manteniment: firmware amb criteri, contrasenyes del client, neteja de la cúpula —una bombolla bruta tira per terra el sensor més car— i revisió de l'enquadrament a cada visita.
L'angle i l'alçada no es discuteixen al muntatge.
On la imatge ha d'identificar algú hi ha una regla que s'oblida: com més alta es posa la càmera, més bonic surt el pla general i menys cara es veu. Una cúpula al centre de la sala a quatre metres no dóna cap cara utilitzable.
L'angle, l'alçada i la llum decideixen per sempre què es podrà fer amb aquella imatge, així que es discuteixen al projecte i no el dia del muntatge. És la part més barata de la instal·lació i l'única que després no es corregeix sense tornar a pagar la mà d'obra.
On continuar.
Abans de triar marca s'ha de decidir què es demana a cada imatge: veure, reconèixer o identificar. No costen el mateix.
Començar
Necessites que d'aquesta imatge en surti una cara?
Digues-nos quins punts han de servir com a prova, a quina distància són i amb quina llum treballen. Amb això et diem en quins compensa aquesta marca, en quins no, i si el problema s'arregla abans amb dues lluminàries que amb una càmera més cara.