WestPoint · Càmeres · Dallmeier
Dallmeier cobreix l'esplanada sencera amb un sol equip. Si hi ha on posar-lo.
Alemanya i amb una idea pròpia: en comptes de repartir deu càmeres per una superfície gran, un equip amb diversos objectius de distàncies diferents que dona un detall semblant a prop i lluny. Això canvia el projecte sencer, no només la compra.
Quina mena de fabricant és.
El seu plantejament és el sensor multifocal: diversos objectius amb distàncies focals diferents dins del mateix cos, i un sistema que hi compon una sola imatge. El que s'aconsegueix és que el detall sigui semblant a vint metres i a cent vint, que és el que cap càmera sola no fa.
Això ataca un problema real de qualsevol panoràmica: com més abasta, menys detall queda lluny. Una càmera de molta resolució a la cantonada d'una esplanada la veu sencera i no permet reconèixer ningú a l'extrem contrari. Aquí el detall es reparteix per zones, i aquell repartiment es calcula i es firma abans de comprar.
El que sacrifica és senzillesa i preu per unitat. Són equips grans, pesats i cars, que demanen suport seriós, amplada de banda de debò i un lloc de treball capaç de dibuixar aquella imatge. L'estalvi, quan apareix, no és a la càmera: és en quants suports, quantes canalitzacions i quants enquadraments cal mantenir després.
Què canvia a la instal·lació.
Tot depèn d'una cosa: si hi ha un punt des del qual es vegi la superfície sencera. Un pal, la cantonada d'un edifici, la coberta d'una nau. Si aquell punt no existeix, o si una columna, una grua o un tràiler aparcat tapen un terç de l'escena mitja jornada, la idea cau i cal tornar a càmeres repartides. Això es decideix a la visita, mirant des de dalt i no des del plànol.
I el càlcul deixa de ser un número en un full. Es fa sobre la superfície real, zona per zona, dient on cal identificar una persona i on n'hi ha prou de veure que alguna cosa es mou. Aquell document és el projecte, i el dia del lliurament es comprova amb una persona caminant pel punt més llunyà, que és l'única prova que val.
On es porta bé.
En superfícies grans i obertes amb un bon punt de vista: esplanades de vehicles, patis de maniobra, terminals, molls, aparcaments exteriors, places, recintes amb aforament. Llocs on l'alternativa són vuit suports amb les seves vuit canalitzacions i els seus vuit enquadraments per revisar cada any.
On no el posaríem.
És una eina per a un problema concret, i fora d'ell surt car.
En interiors compartimentats —passadissos, despatxos, trasters, escales— no té sentit: el que cal allà són càmeres petites i barates a cada forat, perquè el problema no és la distància, són les parets.
Tampoc en instal·lacions petites o mitjanes on el nombre de càmeres no arriba a compensar el cost d'un equip així, ni on no hi ha lloc alt i ferm des del qual es vegi tot. I no el proposem quan el pressupost no inclou emmagatzematge i lloc de treball a l'altura: una imatge d'aquella mida mal enregistrada o mal dibuixada no serveix, i la culpa se li tira a la càmera.
L'analítica que porta a dins, i on s'acaba.
Un equip així és bon material de partida per analitzar: detall uniforme, una sola hora i una sola escena, sense els salts que apareixen quan es cus el que veuen vuit càmeres diferents. Detecció d'intrusió en zones i comptatge sobre aquella imatge són l'ús natural.
El límit és de dues menes. El de sempre: es resol el que es pot dibuixar. I el de la mida: analitzar una imatge així costa màquina, així que cal decidir quines zones s'analitzen en comptes de demanar-ho tot alhora.
El que ve ara és una recomanació amb part interessada, així que va declarat: a la mateixa casa hi ha IRIS Neural, l'NVMS d'Infinity Neural, l'altra empresa del grup. És producte nostre. Preferim que ho sàpigues llegint aquesta línia.
El que aporta és la comprensió de l'escena sobre aquella mateixa imatge, i la decisió de quines zones mereixen atenció i quines no. I si el que calia era cobrir l'esplanada i poder reconstruir el que va passar, l'equip sol ja ho fa.
Què fem nosaltres.
- La visita per buscar el punt de vista, amb l'alçada mesurada i les oclusions apuntades a les hores en què hi ha camions, cotxes i gent. Si no hi ha punt, ho diem i canviem de plantejament.
- El repartiment de detall per zones sobre el plànol de la superfície, dient què es podrà fer a cadascuna: identificar, reconèixer o només veure. Això es lliura per escrit abans de demanar preu.
- El suport i l'estructura: un equip pesat en un pal que es mou amb el vent mou l'enquadrament on més mal fa, que és en el que és lluny. Es calcula la rigidesa, no s'estima.
- La xarxa, l'enregistrament i el lloc de qui mirarà aquella imatge, dimensionats de debò. I l'accés per mantenir: si cal llogar una plataforma per netejar el vidre, això és un cost anual i va escrit des del principi.
- El manteniment: neteja del vidre, comprovació de l'enquadrament i estat de l'estructura.
L'angle i l'alçada no es discuteixen al muntatge.
Amb un equip que cobreix més de cent metres, dos graus d'inclinació són molts metres guanyats o perduts a l'extrem. I l'alçada és un compromís: més amunt tapa menys i es veu més picat —pitjor per reconèixer una cara—; més avall, millor la cara i més fàcil que un camió tapi mitja esplanada.
Això es resol al projecte, amb el plànol i l'alçada mesurada, i no el dia del muntatge. Decideix per sempre què es podrà fer amb aquella imatge, i és l'única cosa de la instal·lació que després no es corregeix sense tornar a pagar la grua.
On continuar.
Abans de decidir amb quantes càmeres es cobreix un lloc cal decidir quin detall cal a cada metre. D'això parla l'àrea.
Començar
Tens una esplanada que no s'acaba mai de cobrir?
Explica'ns quanta superfície és, des d'on es podria mirar i què hauries de poder fer amb aquella imatge: reconèixer algú, seguir un vehicle o només saber que hi ha moviment. Amb això et diem si aquí compensa un equip d'aquests o surten millor quatre càmeres normals.