Salta al contingut

WestPoint · Infraestructura de maquinari

Els trenta dies d'enregistrament mai no van ser trenta.

Servidors, emmagatzematge, corrent de reserva, armaris i sala tècnica: el que sosté per sota un sistema de seguretat. Es dimensiona amb un càlcul i es comprova amb el sistema funcionant, no al full de característiques.

El dia que cal treure l'enregistrament.

I resulta que d'allò ja no en queda res.

Algú pregunta per un camió que va entrar fa tres setmanes. El contracte deia trenta dies d'enregistrament, així que es va a buscar i no hi és: el sistema en guarda divuit. Ningú no ho ha canviat, ningú no ha esborrat res i ningú no se n'havia adonat.

El que va passar és fàcil d'explicar i ningú no ho va explicar a temps. Els trenta dies van sortir d'un càlcul fet a l'hivern, amb dotze càmeres i amb el cabal mitjà de cadascuna. Després se'n van afegir sis, es va apujar la qualitat de dues per llegir matrícules i va arribar l'estiu, amb catorze hores de llum. El disc és el mateix i el càlcul ja no surt.

Un nombre de terabytes no és un nombre de dies. Els dies depenen de quantes càmeres hi ha, de quant detall té cadascuna, de quantes hores es mou alguna cosa al davant i de si s'enregistra sempre o només quan passa alguna cosa. Canvia'n una de les quatre i canvien els dies.

Dimensionar no és triar el model de dalt.

Un servidor de vídeo fa tres feines diferents, i cadascuna demana una cosa diferent de la màquina.

La primera és rebre les imatges i escriure-les al disc: no és difícil, però no para mai, i el que demana és aguant. La segona és mostrar-les, i és la que més costa, perquè per veure setze càmeres en una pantalla cal descomprimir setze vídeos alhora. La tercera és entendre el que es veu, i aquesta no s'arregla amb més potència del mateix tipus: s'arregla amb la peça que serveix per a això, que és una targeta gràfica.

Per això un servidor ben triat per enregistrar s'encalla el dia de la inauguració, quan sis persones obren alhora mosaics de setze càmeres. No està mal comprat: està dimensionat per a la feina que no es veu.

I hi ha una decisió prèvia que canvia la resta: si algun dia s'analitzarà aquest vídeo. Deixar-hi lloc des del principi costa molt poc; fer-ho després és canviar el servidor. A la mateixa casa hi ha Infinity Neural, així que la pregunta la fem sempre, encara que gairebé sempre la resposta sigui que no.

Una cambra tècnica com una caixa oberta, amb dues parets tretes per veure-hi dins. Al centre, un armari negre amb les safates apilades: el panell de connexions a dalt, a sota el commutador, els servidors, la cabina de discos i la bateria de reserva. A l'esquerra, un aparell d'aire condicionat bufa aire fred cap a l'armari en fletxes blaves, i per la reixa de la dreta surt el calent en fletxes taronges. Al costat de la porta, un extintor.

Un conjunt de discos no és una còpia de seguretat.

És la confusió més repetida d'aquest ofici, i la que deixa més gent sense el seu enregistrament.

Un sistema de discos amb redundància protegeix d'una cosa concreta: que es trenqui un disc. Es trenca, el sistema continua funcionant i es canvia la peça sense apagar res. Això és molt, i és tot el que fa.

No protegeix que algú esborri l'enregistrament, ni que l'esborri expressament qui en tenia permís. No protegeix de l'incendi que s'endú l'armari, ni del robatori de l'enregistrador, que és el primer que s'endú qui sap el que fa. I si el que s'escriu està malament, s'escriu malament a tots els discos alhora.

A més, reconstruir té un preu del qual no es parla. Mentre el sistema omple el disc nou —hores, o dies en conjunts grans— la resta de discos treballen al màxim, i és justament el moment en què és més probable que caigui el segon. Si cau aquí, ja no hi ha res a reconstruir.

Així doncs, l'emmagatzematge es decideix amb dues preguntes: quant aguanta això funcionant si es trenca una peça, i què passa si desapareix el lloc sencer. La segona no té resposta tècnica — la decideix el client.

Els primers cinc minuts sense llum.

Gairebé totes les instal·lacions tenen equip de reserva. Gairebé cap no sap quants minuts dóna amb el que té endollat avui, que mai no és el que tenia el dia que es va calcular.

Hi ha un error que es repeteix moltíssim: donar corrent de reserva a l'enregistrador i no als commutadors. L'enregistrador continua encès, perfectament, enregistrant res — perquè les càmeres s'alimenten del commutador i el commutador està apagat. Si alguna cosa ha de continuar funcionant durant un tall, ha de continuar funcionant la cadena sencera: càmeres, commutador, enregistrador i el lloc des d'on es mira.

Després hi ha l'ordre. Cinc minuts de reserva serveixen perquè una parpellejada no es noti; dues hores són una altra decisió i un altre preu. I si el tall és llarg, cal haver decidit què s'apaga primer i què s'apaga últim, i que el servidor s'apagui sol i ordenat en comptes de quedar-se sense corrent a mitja escriptura — la manera més habitual de fer malbé un enregistrament.

I les bateries envelleixen sense dir-ho: un equip de sis anys dóna la meitat del que donava i continua ensenyant els llums verds fins al dia del tall. Per això l'autonomia es mesura amb tot en marxa, i es torna a mesurar cada any. És mitja hora que gairebé ningú no dedica.

L'armari és a la cambra de la neteja.

Ens ho hem trobat moltes vegades, i gairebé sempre amb la porta tancada.

Un enregistrador i un commutador junts fan calor tot el dia. Dins d'un armari tancat en una cambra sense ventilació, al juliol aquest armari passa dels quaranta graus. Els discos són el primer que es mor de calor, i no de cop: duren dos anys en comptes de sis, i ningú no ho relaciona amb la temperatura.

Així doncs, l'armari és una decisió, no un lloc on càpiga. Quant espai lliure deixa, per on entra i surt l'aire, què el filtra si l'ambient té pols —una nau de fusteria no és una oficina— i si cal refrigerar o n'hi ha prou amb moure l'aire. Més un termòmetre que avisi, que és l'única cosa que converteix un problema futur en un avís.

A dins hi ha dues coses més que semblen menors. El cablejat: quaranta llatiguets iguals, creuats i sense etiquetar converteixen qualsevol canvi en una hora de risc, perquè per moure'n un cal tocar-ne trenta. I la clau, perquè tot el sistema de seguretat de l'edifici viu dins d'aquell armari, i arribar-hi sol ser bastant més fàcil que entrar al magatzem que vigilen les càmeres.

Aquí, fora, o totes dues coses.

Les tres valen. El que no val és triar sense saber què es perd amb cadascuna.

Tot a casa és el que té gairebé tothom: el vídeo no surt de la instal·lació, funciona encara que caigui la línia i ningú de fora no toca les imatges. A canvi l'equip és teu — el pagues, el mantens, el refrigeres i el substitueixes —, i si el lloc es crema o algú s'endú l'enregistrador, se'n va amb ell el que hi havia a dins.

Tot fora treu aquesta feina i afegeix una dependència: una pujada d'internet que aguanti tot el vídeo totes les hores —molt més del que la gent s'imagina— i una quota que no s'acaba. Per a quatre càmeres en una botiga pot ser la millor decisió possible; per a vuitanta en una nau, no surt.

El que funciona en instal·lacions grans gairebé sempre és repartir: enregistrar-ho tot a casa i treure fora només el que ha de sobreviure al lloc — el que ha disparat una alarma, el que cal conservar per un expedient obert, o una còpia en baixa qualitat de les càmeres que no es poden perdre. I hi ha un argument que no és tècnic i decideix bastant: on són les imatges i qui les pot mirar. En banca això no és una preferència.

El maquinari envelleix amb data.

I la data es pot saber amb dos anys de marge, que és la diferència entre un pressupost i una urgència.

  • Els discs d'un enregistrador es trien per escriure sense parar, perquè això és el que fan: un disc d'ordinador d'oficina funciona i dura molt menys, perquè està pensat per estar aturat gairebé tot el dia. I un que fa cinc anys que escriu és al final de la seva vida encara que funcioni: canviar-los per calendari costa diners, canviar-los quan fallen costa l'enregistrament d'aquells dies.
  • Les actualitzacions s'apliquen amb pla i amb manera de tornar enrere: bona part tapen forats per on s'entra, i l'altra meitat dels problemes d'un sistema estable arriba el dia que algú va actualitzar a mig matí.
  • Tot equip té una data en què deixa de tenir suport i recanvis. Saber-la amb dos anys de marge converteix una substitució en una línia del pressupost de l'any que ve; no saber-la converteix una avaria en una urgència amb el que hi hagi. I un recanvi que triga tres setmanes a arribar no és un recanvi: quines peces convé tenir a mà es decideix quan es projecta.
  • Un servidor de set anys no se substitueix per un altre d'igual, perquè ja no existeix. Per això la documentació val tant: amb ella la màquina nova es posa en un dia; sense ella, a base de proves.

El que no fem.

No donem dies d'enregistrament sense dir de quin càlcul surten: trenta dies amb aquestes càmeres, amb aquesta qualitat i amb aquest moviment al davant. Si demà se n'afegeixen sis ja no són trenta, i això es diu el dia que s'afegeixen.

No estrenyem un servidor al límit perquè entri al pressupost: una màquina que va al noranta per cent el dia del lliurament no té lloc per al que s'hi afegirà, i sempre s'hi afegeix alguna cosa. I no muntem un armari on sabem que a l'agost no hi podrà estar: si no hi ha lloc adequat, l'honest és dir que cal fer-ne un.

I no en diem còpia de seguretat, d'un conjunt de discos amb redundància. Ho escrivim aquí perquè ens ho han dit a nosaltres, en una reunió, davant del client — i el client s'ho va creure.

Com ho comproves tu mateix.

Cinc comprovacions, aquesta setmana, sense tocar res.

  • Demana un enregistrament de fa exactament els dies que et van prometre. No de fa una setmana: del termini sencer. És la comprovació que dona més sorpreses.
  • Pregunta quina peça es triga més a aconseguir si es trenca avui. Si ningú no ho sap, la resposta la descobriràs el dia que es trenqui.
  • Obre l'armari un dia de calor i fica-hi la mà. Si l'aire de dins està calent i quiet, ja saps què es trencarà primer.
  • Pregunta quants minuts aguanta el sistema sense llum i si algú ho ha mesurat amb tot encès. Un número que ve de la caixa no és una mesura.

El que pregunten sobre l'equip.

Les que més es repeteixen. N'hi ha 25 sobre això, i les altres 19 són a l'índex de preguntes.

Totes les preguntes, per tema
Quants dies d'enregistrament caben al meu sistema?

Els que surtin del càlcul, i al càlcul hi ha quatre variables: quantes càmeres hi ha, quin cabal genera cadascuna, quantes hores al dia enregistra de debò i quant espai queda utilitzable després de la redundància de discos i del mateix sistema. Canvia'n una de les quatre i canvien els dies.

Per això un nombre de terabytes no és un nombre de dies, i per això la dada que apareix en molts contractes —«trenta dies»— és una conseqüència, no una característica de l'equip.

I la comprovació honesta no és mirar la configuració, que dirà el que s'hi va posar. És demanar un enregistrament del dia més antic del termini promès i veure'l. És la comprovació que més sorpreses dóna.

Com es dimensiona l'emmagatzematge Com enregistra i cerca IRIS Neural

Com es fa de debò el càlcul dels dies d'enregistrament?

Es converteix el cabal en volum i es multiplica pels dies. L'equivalència que cal és una: un megabit per segon sostingut són uns deu coma vuit gigabytes al dia. Amb això ja es pot fer el càlcul amb llapis i paper.

Un exemple, i només és un exemple: vint-i-quatre càmeres amb un cabal mitjà de quatre megabits per segon són noranta-sis megabits per segon, que a raó de deu coma vuit gigabytes al dia per megabit donen una mica més d'un terabyte diari. Trenta dies serien uns trenta-un terabytes de vídeo. A sobre d'això cal sumar-hi el que s'endú la redundància de discos i deixar espai lliure perquè el sistema treballi amb folgança, així que la compra real és bastant més gran que la xifra del càlcul.

El punt feble de tot això són aquests quatre megabits. Si vénen del full de característiques, el càlcul ja neix malament. Es mesuren amb les càmeres posades, a l'escena real i a l'hora pitjor, que és de nit i amb moviment al davant.

El càlcul de l'emmagatzematge, pas a pas Com es dimensiona un projecte

Per què tinc menys dies d'enregistrament dels que em van prometre?

Gairebé sempre perquè la instal·lació va canviar i el càlcul no es va refer. S'hi van afegir càmeres, es va apujar la qualitat de dues per poder llegir matrícules, va arribar l'estiu amb catorze hores de llum i amb molt més moviment al davant. El disc és el mateix i el càlcul ja no surt.

La segona causa és que el càlcul original es fes amb el cabal mitjà de les càmeres en lloc del real. Un sistema calculat amb la mitjana guarda els dies promesos els dies tranquils, que són justament els que no li calen a ningú.

No és una fallada de l'equip ni hi ha res esborrat: el sistema va llençant el més antic, que és el que ha de fer. El que va fallar va ser no refer el càlcul. Per això cada vegada que s'afegeix una càmera cal dir quants dies queden a partir d'aquell moment.

Per què els trenta dies mai no van ser trenta Què comprova cada revisió del sistema

Enregistrar només quan hi ha moviment estalvia tant com sembla?

Estalvia molt on no passa res i gairebé res on passa alguna cosa, que sol ser on importa. Un magatzem tancat de nit pot baixar moltíssim; un carrer amb trànsit o un moll de càrrega en horari laboral enregistren pràcticament en continu, així que l'estalvi previst no apareix.

I té un cost que cal acceptar: la detecció s'ha de disparar abans que passi el que és interessant. Es configura amb uns segons de preenregistrament per no perdre el principi de l'escena, i tot i així una detecció mal ajustada es deixa coses fora. En una zona que importa de debò, aquest risc no compensa el disc que estalvia.

El que solem fer és barrejar: continu amb pocs fotogrames per segon i pujada de qualitat quan hi ha esdeveniment. Així no hi ha forats a la línia de temps i el disc dura bastant més.

Què ocupa de debò el vídeo guardat Què detecta IRIS Neural a l'escena

Per què no valen els discos d'un ordinador normal?

Perquè la feina és diferent. Un disc pensat per a vigilància està fet per escriure sense parar, tots els dies, amb diversos fluxos entrant alhora i amb la vibració d'altres discos girant al costat. Un de sobretaula està pensat per estar aturat gairebé tot el dia i treballar a estones.

Posat en un enregistrador funciona, i dura molt menys. A més es comporten diferent davant d'un error de lectura: un d'escriptori pot quedar-se reintentant una bona estona, i la controladora del conjunt ho interpreta com que el disc ha mort i l'expulsa. Amb això n'hi ha prou per desencadenar una reconstrucció que ningú no havia demanat.

I hi ha una part que no depèn del model: un disc que fa anys que escriu sense parar és al final de la seva vida encara que funcioni. Canviar-los per calendari costa diners; canviar-los quan fallen costa l'enregistrament d'aquells dies.

Els discos i les cabines que muntem Discos Seagate per a enregistrament continu Discos Western Digital, fitxa de marca

Quin tipus de RAID convé per a vídeo?

Depèn de quants discos hi ha i de quant es pot perdre. Amb pocs discos, un esquema que aguanti la caiguda d'un disc acostuma a bastar. Amb molts, convé un que n'aguanti dos, perquè el risc real no és que falli un disc: és que falli el segon mentre s'està reconstruint el primer.

La redundància es paga en capacitat, i això cal comptar-ho en la compra, no descobrir-ho en formatar. Un conjunt de discos sempre ofereix menys espai del que sumen les etiquetes dels seus discos.

I hi ha una decisió prèvia que es pensa poc: repartir en diversos conjunts mitjans en comptes de muntar-ne un d'enorme. Reconstruir un conjunt molt gran triga molt més, castiga tots els seus discos alhora i deixa més temps la instal·lació sense xarxa de seguretat.

Com es munta la redundància de discos Cabines NetApp, fitxa de marca Emmagatzematge Synology, fitxa de marca

Començar

Quants dies d'enregistrament tens de debò?

Explica'ns quantes càmeres hi ha, què s'enregistra, quant temps s'ha de guardar i on és l'equip. Amb això fem el càlcul i et diem si el que hi ha posat dóna per al que et van prometre. A vegades dóna, i també es diu.