Quaranta terabytes no són quaranta dies. Fem el compte.

El que ven és que s'administra sense ser especialista. Es posa a l'armari, s'hi fiquen els discos, es configura des del navegador i a partir d'aquí hi ha avisos per correu quan un disc es posa estrany, un sistema de còpies amb horaris i usuaris i permisos. Per a una empresa sense departament d'informàtica gran, això val més que unes dècimes de rendiment.

En vídeo apareix de tres maneres. Com a emmagatzematge on enregistra un servidor de vídeo, amb el volum muntat per xarxa. Com a lloc on es deixa la còpia del que s'ha de conservar més temps. I, en instal·lacions petites, com a enregistrador ell mateix, amb el programari de vídeo corrent dins de la mateixa caixa.

I té una cosa que convé mirar i gairebé ningú no mira: la llista de discos validats. Que un disc entri a la badia no vol dir que hi estigui provat. Amb enregistrament continu aquesta llista importa, perquè un disc no validat pot funcionar mesos i després donar problemes que ningú no atribueix al disc.

Una càmera que envia tres megabits per segon escriu, en un dia sencer, una mica més de trenta gigabytes. Vint càmeres així són més de sis-cents gigabytes al dia. Amb això, quaranta terabytes donen uns seixanta dies. Aquest és el compte del fullet, i és el que mai no es compleix.

El que s'emporta aquests dies són quatre restes que ningú no fa. Primera: la capacitat que posa a la caixa no és la que queda després de formatar, i el que es perd no és poc. Segona: si hi ha redundància, un o dos discos no compten com a capacitat —són els que permeten que se'n trenqui un sense perdre res—. Tercera: un volum ple del tot es porta malament, així que es reserva un marge. I quarta, la pitjor: els tres megabits de la càmera són una mitjana, i en una escena amb moviment se'n van bastant més amunt.

Aquesta quarta és la que trenca els contractes. La compressió moderna gasta poc quan la imatge està quieta i molt quan es mou tot. El compte es va fer al gener, amb dotze càmeres i poques hores de llum; arriba l'estiu, amb catorze hores de sol, arbres movent-se i l'aparcament ple, i el cabal real puja. El disc és el mateix i els seixanta dies s'han quedat en trenta-cinc.

Així que la manera honesta de donar un número és aquesta: es fa el compte, es deixa marge, i al cap de dues setmanes de funcionament es mesura el que està escrivint de debò i es corregeix. Un termini d'enregistrament sense aquesta segona part és una estimació vestida de compromís.

Amb redundància, un disc es trenca i no passa res visible: el sistema continua enregistrant i avisa. S'hi fica el disc nou i comença a reconstruir, és a dir, a emplenar-lo a partir dels altres. Això triga, i com més grans són els discos, més: en una cabina plena poden ser moltes hores, i en alguns casos dies.

Durant tot aquest temps passen dues coses alhora. Els altres discos estan treballant al màxim, que és quan és més probable que un d'ells es rendeixi; i el sistema està sense xarxa de seguretat, perquè el disc que protegia ja s'ha gastat en aquesta avaria. Si cau el segon disc allà, no hi ha res a reconstruir. Per això amb discos grans convé tolerar dues fallades i no una, i per això un disc de recanvi esperant a la mateixa cabina —que entra sol tan bon punt en falla un— val el que costa.

I el recordatori que cal repetir sempre: això no és una còpia de seguretat. Protegeix que es trenqui un disc i de res més. No protegeix que algú esborri els enregistraments, ni de l'incendi de la sala, ni que s'enduguin l'equip sencer, que és el primer que s'endú qui sap el que fa.

Encaixa molt bé en instal·lacions mitjanes: una seu, entre unes poques i unes desenes de càmeres, un termini d'enregistrament raonable i una o dues persones mirant. Encaixa com a destí de la còpia del que s'ha de conservar, i com a segon lloc on deixar el que no es pot perdre. I encaixa on no hi ha departament d'informàtica, perquè es pot administrar amb formació curta.

Deixa d'encaixar per tres motius. El primer és el cabal: moltes càmeres escrivint alhora sobre un volum en xarxa, i alhora gent llegint enregistraments de fa dies, és un perfil que demana més del que sembla. El segon és la continuïtat: aquests equips tenen una sola controladora, així que una avaria de la mateixa caixa —o una actualització— deixa l'emmagatzematge aturat, i un sistema que no pot parar necessita una altra classe de cabina. El tercer és la capacitat: arriba un punt en què créixer a base de caixes d'expansió es converteix en un munt de caixes encadenades, i això és fràgil de mantenir i difícil de vigilar.

Com a únic lloc on viu l'enregistrament d'alguna cosa important, no. Si l'enregistrament d'aquella nau és el que sostindrà una reclamació, hi ha d'haver una còpia en un altre lloc, per petita que sigui o per selectiva que sigui.

Tampoc com a emmagatzematge d'una instal·lació gran amb molts llocs llegint alhora, ni en un sistema que no es pot aturar ni mitja hora. I no el posaríem amb discos de sobretaula a dins: és la manera més ràpida d'estalviar avui i perdre enregistraments d'aquí a dos anys.

I no el posaríem exposat a internet. Un emmagatzematge en xarxa accessible des de fora, sense actualitzar i amb la contrasenya de fàbrica, és una diana: hi ha hagut onades senceres d'atacs contra equips així. Això viu a la seva xarxa, sense sortida directa, i s'actualitza.

L'administració és de les més senzilles de tot aquest terreny: es fa des del navegador, els avisos són clars i canviar un disc trencat és obrir la badia i ficar-hi el nou. Una persona d'informàtica, o fins i tot de manteniment amb un parell d'hores de formació, ho pot portar: mirar l'estat, atendre un avís, substituir un disc i comprovar que les còpies es fan.

Les tres coses que convé que quedin per escrit són: que les actualitzacions de l'equip s'apliquen amb una finestra acordada, perquè l'emmagatzematge es reinicia i l'enregistrament s'atura mentrestant; que ningú no hi guarda altres coses de l'empresa, perquè el dia que el volum s'omple l'enregistrament es para; i que quan es canvia un disc s'anota la data, per saber quants anys porten posats els altres.

El nostre després és refer el compte quan entren càmeres noves o es puja la qualitat d'alguna, decidir si toca canviar de lliga i revisar un cop l'any si el termini d'enregistrament que posa el contracte és el que el sistema dóna de debò. Demanar l'enregistrament del dia més antic que es va prometre és la comprovació que més sorpreses dóna.