El disc de l'ordinador de casa no serveix aquí. I no és per màrqueting.

Un disc d'ordinador d'oficina està pensat per estar aturat la major part del dia i treballar a estones. Un disc d'un enregistrador treballa sense parar els tres mil sis-cents cinquanta dies que hi estarà posat: les càmeres escriuen a totes hores, tots els dies, sense pauses. Són dues càrregues de treball diferents i els fabricants les declaren: hi ha un nombre de terabytes a l'any que cada disc està pensat per suportar, i el d'un disc de sobretaula és una fracció del d'un de vigilància.

Però la diferència més important és una altra i gairebé ningú no l'explica. Quan un disc troba un tros que no llegeix bé, té dues opcions: insistir molta estona fins a treure'l, o rendir-se de pressa i avisar. Un disc de sobretaula insisteix, perquè en un ordinador el que importa és no perdre el fitxer. Un disc de vigilància es rendeix abans, perquè en un enregistrador el que importa és no deixar d'escriure: mentre el disc insisteix, el vídeo que va arribant no es guarda. Aquest comportament és la raó tècnica que existeixi aquesta gamma, i també que un disc de sobretaula dins d'un conjunt amb redundància pugui fer que el sistema l'expulsi per lent.

Hi ha una tercera diferència, més física: un disc pensat per anar acompanyat de set més aguanta la vibració dels altres. Els fabricants declaren fins a quantes unitats per caixa està provat cada model, i posar un disc d'una badia en una caixa de setze li escurça la vida sense que ningú no entengui per què.

La càrrega de treball anual declarada, que ha de ser més gran que el que escriuran les càmeres en un any. És una suma senzilla i gairebé mai no es fa. El nombre de badies per al qual aquest model està provat. I que sigui a la llista de discos validats de l'equip on anirà, perquè aquesta llista existeix precisament per a l'enregistrament continu.

La quarta és d'ofici: no comprar els vuit discos del mateix lot. Discos iguals, fabricats la mateixa setmana i sotmesos a la mateixa feina tendeixen a esgotar-se per les mateixes dates, i això és just el que no convé: la segona fallada arribant mentre es reconstrueix la primera és l'únic escenari en què es perd tot.

I una decisió de mida que va contra la intuïció: discos més grans no sempre són millors. Com més gran és el disc, més triga a reconstruir-se quan se substitueix, i durant aquesta reconstrucció el sistema està sense protecció i els altres discos treballant al màxim. Amb discos molt grans, la decisió sensata és tolerar dues fallades en comptes d'una.

El compte amb números d'exemple, per poder repetir-lo: una càmera a tres megabits per segon escriu una mica més de trenta gigabytes al dia. Vint càmeres així, més de sis-cents al dia. Sembla fàcil, i després vénen les restes: el que es perd en formatar, els discos dedicats a la redundància, el marge lliure que convé deixar, i el fet que aquests tres megabits són una mitjana que en escenes amb moviment puja bastant.

Per això el termini que es promet té dues parts: el compte, que es fa abans, i la mesura, que es fa al cap de dues setmanes d'estar enregistrant. El segon és el que converteix una estimació en un compromís, i és mitja hora de feina que gairebé ningú no dedica.

I una cosa que val per a qualsevol disc de qualsevol marca: un que porta cinc anys escrivint és al final de la seva vida encara que funcioni. Canviar-los per calendari costa diners; canviar-los quan fallen costa l'enregistrament d'aquells dies, que és el que ningú no pot recuperar després.

Un disc de vigilància no és un disc per a tot. Al volum on viu el sistema operatiu o la base de dades del programari de vídeo, el que cal és una altra cosa: un disc d'estat sòlid, i si pot ser dos en mirall. Aquest és el volum que es corromp quan es talla la llum, i el que fa que una cerca per data i hora vagi ràpida o lenta.

Tampoc no els posaríem en un equip que no és a la seva llista de compatibilitat, ni en una caixa amb més badies de les que el model declara suportar, ni barrejats amb discos de sobretaula al mateix conjunt. L'últim passa més del que sembla: algú substitueix un disc trencat amb el que té a mà i el conjunt sencer comença a portar-se malament.

I no els posaríem en un armari calent donant per fet que duraran. La calor és el que mata els discos, i no de cop: duren dos anys en comptes de sis i ningú no ho relaciona amb la temperatura de la sala.

Canviar un disc en una badia és una operació de cinc minuts que no requereix apagar res, i atendre un avís és llegir un correu. Amb un procediment d'una pàgina —quin model es demana, on és el recanvi, com es comprova que la reconstrucció ha acabat— ho pot portar perfectament el personal del client, i és millor així, perquè el disc es canvia el mateix dia i no quan hi passa algú.

El que convé deixar clar és el que NO es fa sol: després de canviar un disc cal comprovar que la reconstrucció ha acabat bé, i cal reposar el recanvi que s'ha gastat. Una cabina amb el forat del recanvi buit torna a estar sense xarxa de seguretat i ningú no se n'ha assabentat.

El nostre és la part que exigeix el compte: quan toca canviar els discos per edat, si el termini d'enregistrament continua complint-se després d'afegir càmeres i quan la redundància triada ha deixat de ser suficient perquè els discos d'avui són molt més grans que els d'aleshores.