Dos servidors en un armari tancat són una estufa de mil watts.

Aquesta casa cobreix tres coses que van juntes: l'armari —amb la seva estructura, les seves portes, el seu guiatge de cables i el seu pany—, la refrigeració, des de moure aire fins a equips de climatització de fila, i l'energia, amb reserva i distribució mesurada. I la vigilància de tot això: sensors de temperatura, d'humitat i de porta oberta que avisen per xarxa.

Per a un sistema de vídeo això és més important del que sembla, perquè l'armari és on viu tota la seguretat de l'edifici: enregistrador, emmagatzematge, commutadors, controladores d'accessos i central d'intrusió. És el lloc amb més conseqüències per metre quadrat de la instal·lació, i gairebé sempre és a la sala que sobrava.

Si dins de l'armari hi ha un enregistrador, un emmagatzematge, dos commutadors i un equip de reserva, i entre tots consumeixen mil watts, aquest armari està ficant mil watts de calor a la sala. És l'equivalent a un radiador elèctric petit encès a totes hores, tots els dies de l'any. El compte és així de simple i gairebé mai no es fa.

El que passa després depèn de la sala. Si hi ha volum i alguna renovació d'aire, la temperatura s'estabilitza uns graus per sobre de la del passadís. Si és una sala petita i tancada, puja fins que alguna cosa es rendeix: al juliol, amb la sala a trenta graus, dins de l'armari es passa dels quaranta sense esforç.

I l'efecte no és una avaria immediata, que seria gairebé millor. És que els discos duren dos anys en comptes de sis, les fonts es degraden, les bateries de la reserva es gasten al doble de velocitat i els equips amb targeta gràfica baixen sols el seu rendiment per no cremar-se. Tot això passa sense ni un sol missatge d'error, i quan arriben les avaries ningú no les relaciona amb la temperatura.

Els servidors agafen aire per davant i el deixen anar calent per darrere. Això obliga a dues coses: que la porta del davant deixi passar aire de debò —una porta de vidre és bonica i asfixia— i que l'aire calent del darrere no torni a entrar per davant. Quan hi ha diversos armaris, d'aquí surt l'organització per passadissos: tots els fronts mirant al mateix passadís fred i tots els darreres al mateix passadís calent. Armaris encarats de qualsevol manera fan que cadascun respiri l'aire calent del del costat.

El segon detall és el que ningú no espera: els forats. Cada unitat lliure del bastidor sense tapar és una drecera per on l'aire calent del darrere torna a la cara de l'equip, i això espatlla la feina de la refrigeració. S'arregla amb panells cecs, que valen molt poc i gairebé mai no hi són. El mateix amb els passos de cables: si el terra de l'armari està obert, l'aire s'escapa per on no ha de ser.

I el cablejat, que sembla estètica i no ho és. Quaranta llatiguets creuats darrere dels equips bloquegen la sortida d'aire i converteixen qualsevol canvi en una hora de risc, perquè per moure'n un cal tocar-ne trenta. Un armari endreçat es refrigera millor i es manté sense por.

Amb pocs centenars de watts a dins i una sala amb una mica de renovació d'aire, n'hi ha prou amb ventilar bé: reixetes, ventiladors amb filtre i un camí clar perquè l'aire entri per baix i surti per dalt. És la solució de la majoria de les instal·lacions mitjanes i funciona si algú ha pensat el camí de l'aire.

Quan el consum puja —un enregistrador gran, emmagatzematge amb molts discos, i encara més si hi ha targetes gràfiques—, ventilar ja no arriba, perquè no es pot refredar una sala tirant-li l'aire de la mateixa sala. Allà cal climatització: de sala si hi ha diversos armaris, o de fila enganxada a l'armari si la calor està concentrada en un.

I hi ha una tercera decisió que s'oblida: què passa si la refrigeració s'atura. Una sala amb molta potència a dins i sense refrigeració s'escalfa en minuts, no en hores. Per això la temperatura ha d'estar vigilada amb avís per xarxa, i convé decidir per endavant què s'apaga si arriba a un llindar. Un termòmetre que avisa és la inversió més rendible de tot l'armari.

En una instal·lació petita, no cal res d'això. Un enregistrador i un commutador en un armari mural ben ventilat, en un lloc fresc, resolen el problema. Proposar sala tècnica per a sis unitats d'equip és vendre aparell.

Tampoc no té sentit un armari i una climatització d'aquesta classe si la sala triada és dolenta d'origen: sense ventilació, sense espai davant i darrere per treballar, amb una humitat estranya o amb una canonada passant per sobre. Primer es tria el lloc; l'armari ve després.

I en ambient industrial amb pols —una nau de fusteria, una planta d'àrids, una zona de mòlta— la resposta no és ventilar més, perquè ventilar és ficar aquesta pols a dins. Allà l'armari ha de ser tancat i refrigerat, que és un plantejament diferent.

La vigilància és d'informàtica: els sensors de temperatura i humitat i la distribució mesurada avisen per xarxa, i això entra al sistema d'avisos de la casa com qualsevol altra cosa. Amb això, un armari que s'està escalfant es detecta a la primavera.

El manteniment físic és de l'equip de manteniment de l'edifici i és poca cosa, però s'ha de fer: netejar o canviar els filtres, comprovar que els ventiladors giren, revisar la climatització si n'hi ha i mirar que ningú no hagi deixat caixes davant de la reixeta d'entrada d'aire. Això últim passa constantment.

El nostre és el compte quan alguna cosa canvia: afegir un servidor, ficar-hi una targeta gràfica o omplir l'armari obliga a refer la suma de watts i a comprovar que la refrigeració i la reserva continuen donant. És mitja hora i evita descobrir-ho a l'agost.