Créixer per badies està bé. Fins que són quatre caixes encadenades.

És emmagatzematge en xarxa per a empresa mitjana, administrat des del navegador, i amb un catàleg més ample que la mitjana: models amb més ranures d'ampliació, amb xarxes més ràpides de sèrie, amb badies per a discos d'estat sòlid a més dels giratoris, i caixes d'expansió per afegir badies quan s'omplen les primeres.

Això dóna marge de maniobra en un projecte de vídeo. Es pot posar una xarxa més ràpida cap al servidor d'enregistrament, o dedicar uns discos ràpids a l'índex del programari de vídeo i els giratoris al vídeo, que és la separació que de debò millora la sensació de velocitat quan algú busca per data i hora.

I porta, com tots els d'aquesta classe, un catàleg gran d'aplicacions que es poden instal·lar a dins. En un equip d'oficina això és un avantatge. En un equip que sosté l'enregistrament d'un sistema de seguretat, el que sobra fa nosa: cada cosa instal·lada és una cosa més per actualitzar i una cosa més per on es pot entrar.

La idea és bona: quan s'omplen les badies, s'enganxa una caixa d'expansió per un cable i s'afegeixen més discos sense canviar d'equip. Per a un sistema que ha crescut de vint a trenta-cinc càmeres, això resol el problema sense llençar res.

El que cal saber és que aquell cable ara és una peça del sistema. Si es deslliga o falla, el volum que vivia als dos costats es queda a mitges, i segons com estigui configurat això pot voler dir enregistrament aturat. La regla que seguim és no repartir un mateix volum entre la caixa principal i l'expansió quan es pot evitar: cada caixa amb els seus volums, i així una avaria es queda on és.

I hi ha un efecte acumulat: dues caixes es porten bé, quatre encadenades ja són un sistema fràgil i difícil de vigilar, amb més cables, més fonts i més coses que es poden quedar a les fosques. Quan el càlcul surt en quatre caixes, l'honest gairebé sempre és canviar de lliga en comptes de seguir encadenant.

El càlcul: la capacitat de la caixa no és la del fullet. Cal restar el que es perd en formatar, els discos que es dediquen a la redundància, el marge lliure que convé no tocar i, sobretot, cal fer servir el cabal real de les càmeres i no la seva mitjana de catàleg. Una escena amb moviment gasta bastant més que una de quieta, i l'estiu gasta més que l'hivern. Ho resumim en una frase que repetim molt: un nombre de terabytes no és un nombre de dies.

El disc que falla: amb redundància, se'n trenca un i el sistema segueix. El que cal tenir al cap és la reconstrucció, que amb discos grans són moltes hores i de vegades dies. Mentre dura, els altres discos van al màxim i ja no hi ha protecció: és el moment de més risc de la vida del sistema. D'aquí dues decisions: amb discos grans, tolerar dues fallades en comptes d'una, i deixar un disc de recanvi a dins perquè entri sol.

I la frase que s'ha de dir sempre, encara que soni repetida: un conjunt de discos amb redundància no és una còpia de seguretat. Protegeix que es trenqui un disc. No protegeix d'un esborrat, d'un incendi ni que algú s'endugui la caixa.

Encaixa en instal·lació mitjana, igual que la seva competència directa, i encaixa especialment quan cal alguna cosa concreta del maquinari: més cabal de xarxa cap a l'enregistrador, discos ràpids per a l'índex del programari de vídeo, o ampliació per badies perquè se sap que la instal·lació creixerà a terminis.

Deixa d'encaixar pels mateixos tres motius de sempre. Quan el cabal d'escriptura i de lectura simultànies passa del que una caixa així sosté amb folgança. Quan el sistema no es pot aturar, perquè aquí hi ha una sola controladora i una avaria o una actualització atura l'emmagatzematge. I quan la capacitat només s'assoleix encadenant diverses caixes.

Hi ha un quart motiu que no és tècnic: si el client té un departament d'informàtica amb criteri que prefereix un emmagatzematge d'empresa perquè ja el sap operar, aquella preferència val. Administrar dues classes d'emmagatzematge diferents costa més que la diferència de preu.

Amb accés des d'internet, mai. Els emmagatzematges en xarxa accessibles des de fora han estat objectiu d'atacs massius, i un de xifrat per un extorsionador s'emporta per davant l'enregistrament sencer. Això viu a la seva pròpia xarxa, sense sortida directa, actualitzat i amb contrasenyes pròpies. Si s'ha de mirar des de fora, s'hi entra per un túnel i no obrint un port.

Tampoc no amb la meitat del catàleg d'aplicacions instal·lat. En un equip que sosté l'enregistrament s'instal·la el que cal i res més, i el que ve de sèrie i no es fa servir s'apaga. No és mania: cada cosa encesa és una porta i una actualització pendent.

I no el posaríem com a únic lloc on existeix un enregistrament important, ni amb discos de sobretaula a dins, ni en un armari tancat sense ventilació: una caixa plena de discos és una font de calor constant, i la calor és el que mata els discos.

El dia a dia és senzill: estat dels discos des del navegador, avisos per correu, canviar un disc trencat, comprovar que les còpies es fan. Això ho porta una persona d'informàtica sense dificultat, i convé que ho porti: l'emmagatzematge de vídeo ha de ser a l'inventari i als avisos de la casa, no ser una caixa que només mira l'instal·lador.

El que afegeix feina respecte d'un equip més simple és precisament la seva flexibilitat: hi ha més programari a dins per actualitzar, i si hi ha caixes d'expansió cal vigilar també les seves fonts i els seus cables. Així que l'acord inclou una cosa més: una revisió trimestral de les actualitzacions pendents i del que hi ha instal·lat i no es fa servir.

El nostre segueix sent el càlcul: què passa amb els dies d'enregistrament quan entren càmeres noves, quan convé deixar d'encadenar caixes i canviar de lliga, i una comprovació a l'any demanant l'enregistrament del dia més antic que promet el contracte.