Hi ha discos que escriuen les pistes solapades. En un enregistrador, no.

Al catàleg de qualsevol de les dues grans cases de discos hi ha quatre mons: el disc d'ordinador de sobretaula, el d'emmagatzematge en xarxa, el de vigilància i el de centre de dades. Per fora són gairebé iguals i el preu s'assembla més del que hauria de fer. El que canvia és per a quina càrrega estan pensats: quants terabytes a l'any aguanten, quantes hores al dia treballen, amb quants discos al costat estan provats i què fan quan troben un tros que no llegeixen bé.

Aquesta última és la diferència que decideix si un enregistrador va bé. Un disc de sobretaula insisteix molta estona intentant recuperar un sector dubtós, perquè en un ordinador l'important és el fitxer. En un enregistrador l'important és no deixar d'escriure, així que el disc adequat es rendeix abans i avisa: mentre insisteix, el vídeo que va arribant es perd.

I hi ha una segona trampa que només es coneix havent-la patit: alguns discos, per ficar-hi més capacitat, escriuen les pistes solapades com les teules d'una teulada. Això va bé per guardar coses i llegir-les, i va malament per reescriure sense parar, perquè cada canvi obliga a refer una zona sencera. En un enregistrador, que sobreescriu el més antic cada dia, això es nota; i durant la reconstrucció d'un conjunt amb redundància pot convertir unes hores en diversos dies. Cal comprovar a la fitxa que el model triat no és d'aquests.

El volum del vídeo: discos giratoris pensats per a enregistrament continu, de la mida que calgui, amb la càrrega anual declarada per sobre del que escriuran les càmeres en un any i provats per al nombre de badies de la caixa.

El volum del sistema i de la base de dades del programari de vídeo: allà no hi van discos de vigilància. Hi van dos discos d'estat sòlid en mirall, perquè és el volum que decideix si una cerca per data i hora respon ràpid, i és el que es corromp quan la màquina es queda sense corrent a mitja escriptura. Que sigui petit no vol dir que sigui menys important: sense aquest volum no hi ha sistema, encara que el vídeo estigui intacte.

I el volum del que s'ha de conservar més temps, si existeix: allà el que importa és capacitat barata i que aguanti estar escrivint i llegint poc. Són tres decisions diferents i estalviar en la segona és la que surt més cara.

Una càmera que envia tres megabits per segon escriu una mica més de trenta gigabytes al dia. Vint càmeres així, més de sis-cents gigabytes diaris. Amb quaranta terabytes surten uns seixanta dies, i aquest és el número que es posa a l'oferta.

Després vénen les restes. La capacitat que posa a la caixa no és la que queda en formatar. Els discos dedicats a la redundància no són capacitat. Un volum ple del tot es porta malament, així que es reserva marge. I els tres megabits són una mitjana: en una escena amb moviment, amb llum d'estiu i amb l'aparcament ple, se'n van bastant més amunt. Els seixanta dies acaben en trenta-cinc, i ningú no ha fet res malament: el compte estava incomplet.

Així que el número honest surt en dos passos: el compte abans de comprar, amb les restes a la vista, i la mesura del cabal real al cap de dues setmanes d'estar enregistrant. El segon pas és el que converteix una estimació en un termini que es pot signar.

Un disc de sobretaula en un enregistrador, mai, encara que la diferència de preu sigui temptadora i encara que el primer any funcioni. I un disc amb pistes solapades tampoc, pel que s'ha explicat més amunt: el dia d'una reconstrucció es converteix en el problema.

Tampoc no barrejaríem discos de gammes diferents al mateix conjunt, ni posaríem un model provat per a dues badies en una caixa de setze: la vibració dels veïns li escurça la vida i ningú no ho relaciona amb això.

I no els posaríem en un armari calent donant res per fet. La calor és el que mata els discos, i ho fa sense avisar: duren la meitat del que havien de durar i l'avaria sembla mala sort.

Canviar un disc és obrir la badia i ficar-hi el nou, sense apagar res. Atendre l'avís és llegir un correu. Amb un paper que digui quin model exacte es demana, on és el recanvi i com es comprova que la reconstrucció ha acabat, ho porta l'equip d'informàtica o el de manteniment del client. I convé que ho portin, perquè així el disc es canvia el mateix dia.

El que cal escriure en aquest paper és just el que s'oblida: el model exacte, perquè posar el disc que hi havia a mà és la manera més habitual de degradar un conjunt; i que cal reposar el recanvi usat, perquè una cabina amb el forat buit torna a estar sense protecció.

I queda una cosa que no és d'administració diària i convé revisar amb nosaltres un cop l'any: quants anys porten posats els discos, si la redundància triada continua sent raonable per a la mida que tenen avui, i si els dies d'enregistrament que promet el contracte són els que el sistema dóna de debò.