Sense aquesta peça, analitzar el vídeo és una demostració. No un sistema.

Un processador normal fa poques coses alhora, molt de pressa i en ordre. Una targeta gràfica fa milers d'operacions petites al mateix temps. Mirar una imatge és justament això: el mateix càlcul repetit sobre cada tros del fotograma, un cop i un altre, trenta vegades per segon i a cada càmera. Per això la mateixa feina que ofega un processador la fa una targeta sense adonar-se'n.

En una instal·lació de seguretat això es tradueix en una cosa molt concreta: es pot analitzar tot el vídeo a totes hores, en comptes d'analitzar una estona o unes poques càmeres. És la diferència entre un sistema que avisa quan passa alguna cosa i una demostració que funciona amb quatre càmeres el dia de la visita i cau quan s'encén la cinquena.

El vídeo arriba comprimit. Abans de poder mirar-lo —una persona o un programa— cal descomprimir-lo: convertir el flux en fotogrames. Això ho fa aquell bloc dedicat de la targeta, és una feina molt regular i es pot calcular bastant bé: depèn de quantes càmeres, a quina resolució, a quantes imatges per segon i amb quina mena de compressió.

Analitzar és el que ve després i és un altre món: passar cada fotograma, o un de cada uns quants, per un model que decideix què hi ha a la imatge. Aquell cost no depèn de la càmera, depèn de QUÈ s'està preguntant. Comptar quantes persones creuen una línia és barat. Llegir una matrícula és més car, perquè cal trobar la placa i després llegir-la. Reconèixer si una persona porta casc i armilla és més. I demanar al sistema que descrigui una escena o que contesti una pregunta sobre el que veu és un altre ordre de magnitud.

Les dues feines competeixen per la mateixa targeta i s'esgoten de manera diferent: una pot quedar-se sense bloc de descodificació mentre li sobra càlcul, i l'altra al revés. Per això un número del tipus «aquesta targeta porta tantes càmeres» no significa res sense dir què s'analitza a cadascuna.

La manera de fer-ho bé és posar una targeta, el programari d'analítica que s'ha de fer servir i el vídeo real d'aquella instal·lació —no un vídeo de demostració—, encendre les càmeres per grups i mirar tres coses: quant s'està fent servir el bloc de descodificació, quant el càlcul i quanta memòria de la targeta està ocupada. Es puja fins que una de les tres es queda curta, i aquell és el límit d'aquella targeta per a aquell cas.

Dos avisos dels que només apareixen fent-ho. El primer: el límit acostuma a arribar per la memòria de la targeta abans que per la velocitat, perquè cada model carregat ocupa el seu lloc i cada flux obert també. El segon: cal provar amb l'escena difícil i no amb la tranquil·la. Un aparcament a les quatre de la matinada no costa res; el mateix aparcament a la sortida d'un torn, amb quaranta persones i dotze cotxes a la imatge, costa el triple. El dimensionament es fa amb el pitjor moment del dia, perquè és el moment en què cal que funcioni.

I hi ha una decisió anterior que estalvia més que qualsevol targeta: no tot s'ha d'analitzar. De seixanta càmeres pot ser que vint mereixin anàlisi permanent, quinze només en horari nocturn i la resta cap. Decidir això amb el client al davant redueix l'equip a la meitat i millora el resultat, perquè el que s'analitza s'analitza bé.

Consumeix, i bastant. El primer és sumar: el consum de la targeta s'afegeix al del servidor, i cal comprovar que les fonts segueixen sent redundants amb tot posat —és a dir, que si se'n crema una, l'altra sola pot amb el conjunt—. Si no, la redundància era al paper i no a la màquina. A més hi ha targetes que demanen connectors de corrent propis, i això depèn del xassís i de la font, no de la targeta.

I tot el que consumeix surt com a calor. Moltes targetes de servidor no porten ventilador propi: es refrigeren amb l'aire que el xassís empeny a través seu, que és la raó que no es puguin posar en qualsevol caixa. Si el cabal no és el que la targeta espera, no es trenca: baixa sola el rendiment per no cremar-se, i el sistema va la meitat de ràpid sense donar cap error. És una de les avaries més difícils de diagnosticar si no se sospita. I tota aquella calor se suma a la de l'armari, que és un altre càlcul que s'ha de refer.

Gairebé cap projecte de vídeo no comença amb analítica. El que passa en canvi és que al cap de dos anys algú pregunta si el sistema pot avisar d'alguna cosa concreta, i llavors la resposta depèn de decisions que es van prendre al principi sense pensar en això: si el xassís té una ranura lliure de la mida adequada, si la font aguanta, si l'aire hi arriba, si queda una unitat lliure a l'armari i si l'alimentació de reserva té marge.

Reservar tot això el primer dia costa una diferència petita al pressupost. No reservar-ho vol dir canviar el servidor, i canviar el servidor d'enregistrament és una aturada, una migració de la configuració i un risc. Per això la pregunta la fem sempre, encara que la resposta sigui que de moment no.

IRIS Neural és el sistema de gestió de vídeo amb intel·ligència artificial d'Infinity Neural, l'altra empresa del grup. És a dir: no és una marca de la qual siguem integradors, és de casa. Ho diem perquè recomanar-la sense avisar d'això seria publicitat disfressada de criteri tècnic.

Ve al cas aquí perquè IRIS corre sobre aquestes targetes, i perquè el dimensionament d'una instal·lació amb IRIS és exactament la conversa d'aquesta pàgina: quines càmeres s'analitzen, què se'ls pregunta, quantes targetes calen per a això i quin corrent i quin aire demana l'armari. Amb la diferència que allà, com que és producte nostre, la mesura la podem fer amb el vídeo del client abans que compri res.

Si no hi ha analítica ni està previst que n'hi hagi, no. Una targeta d'aquestes en un servidor que només enregistra són diners, calor i consum a canvi de res: per enregistrar no serveix, perquè enregistrar és escriure al disc. El que sí que té sentit en aquell cas és deixar el lloc preparat, que no costa gairebé res.

I no la posaríem per entrenar models en una instal·lació. Entrenar i executar són dues feines molt diferents: entrenar demana molt més equip i es fa un cop, en un altre lloc. El que va en una instal·lació de seguretat és l'execució, que és la part que ha de funcionar cada dia. Si algú proposa entrenar al servidor d'enregistrament, convé preguntar per què.

El de cada dia és senzill i qualsevol departament d'informàtica ho fa: vigilar temperatura, consum i ús de la targeta, i que això entri al sistema d'avisos que ja tinguin. Una targeta que comença a baixar de rendiment per calor es veu en aquella gràfica mesos abans que algú es queixi.

L'acord necessari és sobre el controlador. Aquí la versió no la tria informàtica per costum ni s'actualitza perquè n'hi hagi una de nova: la marca el programari d'analítica, que acostuma a exigir un rang concret. Actualitzar el controlador sense comprovar-ho és la causa més repetida que una analítica que funcionava deixi d'arrencar un dilluns. Es prova en una màquina abans de tocar les altres.