WestPoint · Càmeres · Mobotix
Mobotix no envia el vídeo enlloc fins que cal.
Alemanya i amb un plantejament propi: la intel·ligència i l'enregistrament viuen dins de la càmera, no en un servidor. Això canvia quanta xarxa es gasta, què cal al darrere i què passa quan es talla la línia.
Quina mena de fabricant és.
La càmera no és un ull que envia imatges a un ordinador: porta el seu propi processador, decideix ella què és rellevant i pot enregistrar a la seva pròpia targeta o en un disc de xarxa. Al darrere no cal cap servidor d'enregistrament, i el programa de gestió no es paga per càmera.
La segona cosa que la defineix és la robustesa. Equips tancats pensats per a intempèrie dura i per a rangs de temperatura amplis, amb molt poques peces mòbils —que són les que es trenquen— i sense ventilador. En una planta amb pols, aigua a pressió o fred, això és més important que qualsevol xifra de catàleg.
El que sacrifica és el preu per càmera i l'escala. És cara per unitat, el catàleg és curt, i la seva manera de treballar dona el millor de si en instal·lacions mitjanes i repartides, no en un centre de control amb cent càmeres i tres operadors buscant alhora.
Què vol dir que sigui descentralitzada.
Que la càmera decideix. Mira la seva escena, aplica el que se li ha configurat i només envia alguna cosa quan hi ha alguna cosa a enviar. En una instal·lació amb línia dolenta o amb moltes seus petites —benzineres, depuradores, casetes, locals d'una cadena— això és la diferència entre poder fer-ho i no poder: no cal pujar vídeo continu per una connexió que no dona.
I com que el vídeo es pot quedar dins de l'equip, la instal·lació continua enregistrant quan cau la xarxa. A canvi apareix una pregunta que cal contestar per escrit: què passa si s'emporten la càmera amb l'enregistrament a dins. La resposta acostuma a ser una còpia en un disc de xarxa, i això és disseny, no un ajust.
On es porta bé.
En instal·lacions repartides amb poca xarxa i sense ningú davant d'una pantalla: moltes ubicacions petites, cadascuna amb dues o tres càmeres, que han d'avisar quan passa alguna cosa i guardar el que és seu mentre ningú no pregunta.
I en interiors on una càmera de sostre que ho veu tot n'estalvia tres: una botiga petita, una sala, un accés, un ascensor. Les hemisfèriques d'aquesta casa cobreixen una habitació sencera des d'un sol punt i sense parts que girin, que és el que més s'avaria en una cúpula motoritzada.
On no la posaríem.
Quan cal veure detall lluny. Una càmera de sostre que cobreix una sala sencera reparteix els píxels per tota l'habitació: a prop del centre es reconeix la gent i al racó del fons ja no. Per identificar algú en una porta a quinze metres cal una altra cosa, i no hi ha ajust que ho arregli.
I en instal·lacions grans amb sala de control, operadors que busquen cada dia i necessitat d'integrar-se amb la resta de sistemes. Funciona amb programari de vídeo de tercers, però llavors pagues una càmera que val pel que té d'especial i la fas servir com una càmera normal, que és el pitjor negoci possible.
L'analítica que porta a dins, i on s'acaba.
Aquí l'analítica embarcada no és un extra: és la raó de ser de l'equip. Detecta moviment amb criteri, avisa d'intrusió en una zona, compta passos, i pot disparar ella sola un avís, una sirena o una trucada sense que hi hagi res encès al darrere.
El límit té una part general —són regles dibuixades i la càmera només veu el seu enquadrament— i una de pròpia: la capacitat de càlcul d'un equip sense ventilador i alimentat pel cable de xarxa és la que és, així que l'analítica pesada no viu aquí.
El que ve ara és una recomanació amb part interessada, així que va declarat: a la mateixa casa hi ha IRIS Neural, l'NVMS d'Infinity Neural, l'altra empresa del grup. És producte nostre. Preferim que ho sàpigues llegint aquesta línia.
El que aporta és el que no cap en una regla, i ajuntar el que veuen diverses seus en un sol lloc. Conviuen bé, perquè la càmera continua fent la seva feina a la vora. I si amb un avís de zona i un enregistrament local n'hi ha prou, no cal res més.
Què fem nosaltres.
- Decidir si aquest plantejament encaixa, que és el primer i el que més diners estalvia. Si hi ha xarxa bona i sala de control, gairebé sempre hi ha una manera més barata de fer el mateix.
- L'elecció de càmera per punt i, en les de sostre, l'alçada: és el que decideix a quina distància del centre encara es reconeix algú.
- On es guarda el que s'ha enregistrat i què passa si s'emporten l'equip. Còpia en disc de xarxa, dies de retenció reals i una prova de recuperació feta davant del client.
- La posada a punt de la detecció al lloc i amb l'escena en marxa, perquè una càmera que avisa sola i avisa malament és una càmera que algú silenciarà.
- El manteniment: firmware, contrasenyes del client, estat de les targetes de memòria —es gasten, i ningú no ho mira— i revisió de l'enquadrament.
L'angle i l'alçada no es discuteixen al muntatge.
Amb una càmera de sostre que ho veu tot, l'alçada és el projecte sencer. A tres metres cobreix la sala i es reconeix la gent; a sis cobreix més sala i ja no es reconeix ningú. I el lloc importa tant com l'alçada: al centre geomètric queda bonic, però si el que cal veure és qui entra per la porta, la càmera va a prop de la porta.
L'angle, l'alçada i la llum decideixen per sempre què es podrà fer amb aquesta imatge, i es decideixen al projecte amb el sostre mesurat, no el dia del muntatge amb el trepant a la mà.
On continuar.
Abans de triar arquitectura cal saber què es demana a cada imatge i qui la mirarà. D'això parla l'àrea.
Començar
Tens moltes ubicacions petites i mala línia?
Aquest és l'escenari on aquest plantejament guanya. Explica'ns quants llocs són, quantes càmeres a cadascun, quina connexió hi ha i qui atén els avisos, i et direm si aquí compensa o si surt millor un sistema centralitzat normal.