Symmetry es nota a les altes i les baixes, no a la porta.

El control d'accessos de qualsevol fabricant es degrada pel mateix lloc: la llista. No pels aparells, que continuen funcionant, sinó perquè es donen altes i no es donen baixes, perquè els permisos es concedeixen per favor i no es revisen mai, i perquè ningú no sap ja qui va autoritzar que un proveïdor obri el magatzem. Al cap de dos anys el sistema obre bé i la llista menteix.

Symmetry és una plataforma d'accessos de gamma alta —servidor propi, controladores a la paret, registre, integració amb vídeo i intrusió— i alhora és la casa d'una capa que ataca aquest problema de cara: demanar accés amb aprovació de qui mana en aquella zona, retirar-lo automàticament quan personal marca una baixa, i obligar a revisar cada cert temps si qui té accés a una àrea el continua necessitant.

Te la trobes on el registre de qui podia entrar l'has de poder defensar: administració, energia, farmàcia, banca, centres de dades, seus amb moltes contractes. Llocs on la pregunta incòmoda no és si la porta aguanta, sinó qui va autoritzar aquell permís i quan es va revisar per última vegada.

Servidor Windows amb base de dades SQL, clients d'administració i client web per al que és quotidià. Per sota té la seva pròpia línia de controladores, amb una arquitectura característica: un equip principal del qual pengen mòduls de dues, quatre o vuit portes sobre un bus, cosa que permet créixer porta a porta i surt molt bé en edificis on les portes apareixen de tres en tres. I a més parla amb la família de controladores més estesa del sector, cosa que obre la porta a instal·lacions que ja existeixen.

Al voltant té les peces que solen faltar: gestió de visites amb registre i preavís, vídeo propi per veure què va passar en aquella porta, credencial al mòbil i suport de credencials d'identitat d'alta seguretat, de les que no només es llegeixen sinó que es verifiquen contra la mateixa targeta. Això últim explica en part on està implantada.

I la capa de govern de la identitat, que és la que la diferencia: una persona demana accés a una zona, el responsable d'aquella zona aprova o denega, el sistema ho aplica i queda escrit qui ho va autoritzar. Quan recursos humans marca una baixa, l'accés es retira sense que ningú se n'hagi de recordar. I cada cert temps el responsable rep la llista de qui té accés a la seva àrea i l'ha de confirmar o retallar.

Aquesta capa depèn de dues coses que no són tècniques. La primera és que el sistema de personal sigui la veritat: que quan algú se'n va, algú ho marqui allà el mateix dia. Si les baixes es registren amb dues setmanes de retard, l'accés es retirarà amb dues setmanes de retard, i l'automatització haurà traslladat el problema en comptes de resoldre'l.

La segona és que cada zona tingui un responsable amb nom i cognoms que entengui que contestar aquells correus és part de la seva feina. Quan no n'hi ha, la revisió periòdica es converteix en un avís que ningú no obre, i al cap de pocs mesos algú demana desactivar-la perquè molesta. Llavors queda un control d'accessos de gamma alta amb la funció que justificava el preu apagada.

Encaixa quan el problema és la llista i no la porta: molta gent, molta contracta, molta rotació, auditories que pregunten qui va autoritzar què, i una informàtica ja acostumada a demanar i aprovar accessos per un circuit semblant als sistemes informàtics. Encaixa també on calen credencials d'identitat fortes i on el registre s'ha de sostenir davant d'algú de fora.

No encaixa on no hi ha a qui preguntar. Una empresa de personal estable, amb una persona que coneix tothom i porta bé les altes i les baixes, no necessita aquesta maquinària: la tindria apagada i pagada. I tampoc no encaixa on el sistema de personal no és fiable, perquè llavors el que cal arreglar primer és en un altre departament.

El dia a dia no només el pot portar el client: el porta gent del client que no és de seguretat, i aquí està la gràcia. El responsable d'una àrea aprova els accessos de la seva zona, recursos humans provoca les altes i les baixes des del seu propi sistema, i seguretat deixa de ser la finestreta per on passa cada favor. Les tasques clàssiques —targetes, horaris, visites, informes— continuen sent seves i es fan des del client web.

El que continua sent de l'integrador és l'estructura de les dues capes: portes i controladores noves, busos, integracions amb vídeo i intrusió, comportament en emergència, versions. I hi ha una zona intermèdia pròpia d'aquesta plataforma: canviar els circuits d'aprovació i les regles de concessió automàtica. Ho pot assumir una informàtica amb mà, i convé decidir des del principi qui ho fa, perquè un circuit tocat a mitges deixa accessos concedits sense que ningú els hagi aprovat i el registre continua dient que sí.

Perquè ho portin ells cal el de sempre —document del model, comptes propis, formació per perfils— i dues coses específiques. Una: formació curta per als responsables de zona, que no són usuaris del sistema i tot i així són la peça de la qual depèn tot; mitja hora ben feta i una pàgina amb què mirar abans d'aprovar. I dues: el procediment de què passa quan ningú no contesta una revisió. Si la resposta és «no passa res», el circuit és decoratiu; si és «es retira l'accés», cal avisar abans que passi la primera vegada.

Si la paret té controladores de la família estesa, es conserven i es canvia només la capçalera. Si cal canviar electrònica, l'arquitectura d'equip principal més mòduls de porta permet fer-ho en trams petits —edifici per edifici o fins i tot planta per planta—, cosa que encaixa bé amb pressupostos anuals. El cablejat de lector i l'obra es conserven gairebé sempre.

Les credencials depenen del de sempre: que els lectors llegeixin aquella tecnologia i que el número es pugui importar amb el seu format exacte. I hi ha un cas propi d'aquesta plataforma: si es farà el salt a credencials de verificació forta, això no és un canvi de targeta, és un canvi de procés —com s'emeten, qui les emet, què es comprova en emetre-les— i convé tractar-ho com a projecte propi.