Detecció d'incendis · Hochiki
Potser ja els tens posats i no ho sabies.
Un fabricant japonès de detectors i d'elements de llaç el protocol del qual parlen centrals de diverses marques. Per això apareix en instal·lacions on ningú el va triar, i per això aquí la primera conversa no és què comprar: és què hi ha al sostre.
Què és, i on apareix.
Hochiki — Detectors i sistemes adreçables. Traduït.
En un sistema de detecció hi ha dos mons diferents. Un és la central: l'armari que pregunta, decideix i mana. L'altre són els elements que pengen del cable: els detectors, els polsadors, les sirenes i els mòduls. Hi ha cases que fan les dues coses i cases que es dediquen a la segona. Aquesta és de les segones.
Els seus elements es troben penjats de centrals de diverses marques, perquè el protocol amb què parlen l'entenen més fabricants que el seu. La conseqüència pràctica és la que porta la gent a aquesta pàgina: molta instal·lació porta aquests detectors sense que ningú recordi haver-los triat, i quan cal ampliar o canviar la central, el primer és saber què hi ha.
Es troba en tota mena d'edificis: oficines, escoles, indústria, hotels, residències, retail. I apareix en les dues maneres de muntar un sistema, que convé distingir —convencional i adreçable— perquè d'això depèn gairebé tota la resta.
Convencional i adreçable.
És la distinció que més diners mou i la que menys s'explica.
En un sistema convencional els detectors van cablejats per zones: tots els d'una ala al mateix parell de fils. Quan un salta, la central diu «zona 3» i algú ha de recórrer la zona 3 per veure quin ha estat. És senzill, és barat i per a una nau amb quatre zones n'hi ha prou.
En un sistema adreçable cada element té la seva adreça dins d'un llaç que va i torna. La central diu exactament quin detector, pot explicar-ne la història —si s'està embrutant, si fa mesos que és al límit— i continua parlant amb tots si el cable es talla en un punt, perquè hi arriba per l'altra banda. Amb aïlladors repartits, un curtcircuit es menja un tram i no la planta.
La diferència es nota dues vegades: el dia que salta, perquè en un saps el punt i en l'altre la zona, i a cada revisió. En un edifici gran, convencional vol dir recórrer; adreçable vol dir anar al que ho demana. Per això la frontera entre tots dos no la marca el pressupost, la marca la mida de l'edifici i el que costa recórrer-lo.
Quin detector va a cada lloc.
Una falsa alarma no és una molèstia: és el que acaba amb el sistema, perquè a la tercera algú l'anul·la i un detector anul·lat continua pintat al plànol.
Òptic per a oficines, passadissos, habitacions, falsos sostres amb cable a dins. Tèrmic per a cuines, aparcaments i sales de màquines, on el fum i el vapor de l'activitat normal farien saltar un òptic cada setmana. Multicriteri on cal la sensibilitat de l'òptic en un ambient que no és net: mira més d'una cosa i només es creu el fum si alguna cosa més l'acompanya.
I on cap dels tres serveix, es canvia de família: de flama a l'exterior, naus molt altes i zones amb corrents, perquè el fum no arriba al sostre; aspiració quan cal assabentar-se'n molt aviat o el sostre és a dotze metres; cable lineal de temperatura a cintes transportadores i galeries.
El que hi posa un fabricant de detectors no és glamurós i es nota a la revisió: cambres que s'embruten a poc a poc, electrònica que es mou poc amb la temperatura i la humitat, i una deriva petita al llarg dels anys. No és un argument de catàleg, és el que decideix quantes vegades cal pujar a un sostre de sis metres.
Central d'una casa, detectors d'una altra.
Que un protocol el parlin diversos fabricants té un avantatge gran: en canviar la central hi ha una possibilitat real de conservar els elements i el cablejat, i això converteix el pressupost d'un projecte en el d'una actualització. Però cal comprovar-ho element per element i a la instal·lació, no en un full de càlcul: dins d'una mateixa família de protocol hi ha generacions, i el que funciona amb una central no sempre funciona amb una altra.
I té una costura que convé conèixer abans que aparegui: quan la central és d'una casa i el detector d'una altra, un comportament rar —un element que es perd de tant en tant, un avís que no s'entén— es converteix en una conversa entre dos suports tècnics que no es coneixen. Per això en aquest escenari qui respon que funcioni ha de ser un de sol, i és el que ha muntat la instal·lació.
Per a qui encaixa, i fins on arribem.
Encaixa quan ja està posat i cal ampliar o canviar la capçalera conservant el de camp, i encaixa quan interessa no quedar lligat a una sola casa per als elements. No encaixa si el que vols és un sistema d'una sola marca de punta a punta amb un sol telèfon per a tot: això és una decisió legítima, i llavors la conversa és una altra.
I el que no és nostre, dit aviat: som d'electrònica. Detecció, alarma, evacuació, central, integració amb la resta de l'edifici i manteniment, sí. L'aigua no — ruixadors, boques d'incendi equipades, columna seca, grup de pressió i dipòsits són un altre ofici, amb una altra habilitació i altres gremis, i no ho subcontractem per figurar com si ho féssim. I si hi ha extinció per gas, la ratlla passa pel mig: el que decideix, compta el temps, avisa i dispara és nostre; les ampolles i la canonada que en surt, d'un altre.
Què hi fem nosaltres amb ella.
Gairebé sempre comença per una visita a mirar sostres.
- L'aixecament del que hi ha: quins elements, de quina generació, en quins llaços i amb quina central. Llegint elements de debò a la instal·lació, que és l'única manera de saber què es pot conservar.
- El projecte del que falta: quina tecnologia demana cada lloc, si la zona continua fent-se servir per al que es va projectar, i si convé passar de convencional a adreçable o no cal.
- La taula del que passa amb cada zona, signada abans de programar: què s'obre, què es tanca, què s'atura i a qui s'avisa.
- La posada en marxa punt per punt, comprovant que la central veu cada element on és de debò i no on diu l'etiqueta, amb acta signada del resultat de cada punt.
- El manteniment amb calendari i expedient: què es revisa i quan, i què es va fer, qui i amb quin resultat. I amb una cosa dita per davant: costa diners cada any.
Qui l'opera després.
Separar fer servir el sistema de tocar el sistema és el que evita els dos extrems dolents.
Fer servir el sistema és del client: silenciar, rearmar després de comprovar, llegir l'històric per saber a quina hora va començar i per on, i entendre un avís d'avaria. En una instal·lació convencional cal ensenyar a més a llegir el plànol de zones, perquè la central dirà una zona i algú l'haurà de recórrer.
Al mig hi ha l'anul·lació temporal d'una zona, que passa cada setmana així que hi ha obra a dins. S'ensenya, amb regla escrita i registre de qui anul·la i qui reposa, perquè si no s'ensenya algú ho resoldrà desconnectant alguna cosa — i això no deixa rastre.
El que no és del client: afegir o moure elements, tocar la programació, canviar sensibilitats i actualitzar la central. Això es manté des d'una empresa habilitada, amb el seu calendari i el seu expedient signat, i no és una preferència nostra. El que sí que està a la teva mà és exigir el lliurament complet: plànols del que hi ha, procediments d'una pàgina i formació separada per a qui opera i per a qui manté.
Les altres vuit.
Si el que tens és una instal·lació heretada, el primer és saber què hi ha i què es pot conservar. D'això en parla l'àrea.
Començar
Saps quins detectors tens posats?
És la pregunta que decideix si una ampliació és un projecte o una actualització. Explica'ns quina central hi ha, de quan és la instal·lació i quina documentació existeix, i anirem a mirar els sostres abans de proposar res.