Detecció d'incendis · Apollo Fire Detectors
La central i el detector poden ser de dues cases diferents.
Un fabricant britànic de detectors el protocol dels quals parlen moltes centrals. Això dona llibertat en triar i crea una costura, i el segon es nota el dia que un element es porta estrany. Aquí expliquem les dues coses.
Què és, i on apareix.
Apollo Fire Detectors — Detectors professionals i protocols oberts. A la pràctica, això.
Un sistema de detecció són dos mons: la central —l'armari que pregunta a tot diverses vegades per segon i decideix— i els elements que pengen del cable, que són els detectors, els polsadors, les sirenes i els mòduls que manen sobre altres coses. Aquesta casa fa el segon, i ho fa perquè funcioni amb centrals de moltes marques.
Per això apareix en instal·lacions de tota mena i moltes vegades sense que el client l'hagi triat: oficines, escoles, hotels, residències, retail, indústria, edificis públics. I apareix als dos mons, el dels sistemes per zones i el dels sistemes adreçables, on cada element té la seva adreça i la central sap dir quin ha estat i com està.
També apareix on gairebé ningú més no pot entrar: ambients amb risc d'explosió. Hi ha versions de detector preparades per a aquestes zones, i això explica per què te la trobes en instal·lacions de combustible, en químiques i en cabines de pintura.
Com es munta, i què es decideix en muntar-ho.
Els elements pengen d'un llaç que surt de la central, va recorrent l'edifici i torna. Si el cable es talla en un punt, la central hi arriba per l'altra banda i no perd ningú; i amb aïlladors repartits pel recorregut, un curtcircuit es menja un tram en comptes de la planta sencera. Quants aïlladors i on és una decisió de projecte que no es veu i que apareix el dia que un cargol toca on no toca.
De tecnologia, el criteri de sempre: òptic a oficines, passadissos, habitacions i falsos sostres amb cable; tèrmic a cuines, aparcaments i sales de màquines; multicriteri on cal sensibilitat en un ambient brut; de flama en exteriors i naus molt altes; aspiració quan cal assabentar-se'n molt aviat o el sostre és a dotze metres; cable lineal de temperatura en cintes i galeries.
L'avís a les persones és l'altra meitat: polsadors al costat de les sortides, sirenes i llums on hi ha soroll o on hi ha gent que no hi sent, i megafonia d'evacuació quan cal dir per on sortir i no només que s'ha de sortir. I el que no surt mai a l'oferta: les bateries que donen l'autonomia sense llum, calculades amb el consum del que hi ha posat i no amb el del projecte inicial.
L'ambient mana, i es pot ajustar.
Una falsa alarma no molesta: acaba amb el sistema, perquè a la tercera algú anul·la la zona i la zona anul·lada continua pintada al plànol.
El que aporta aquesta casa en aquest terreny és que el mateix detector admet diversos modes de comportament segons on va: el mateix aparell pot estar més atent en una habitació i més serè en un passadís amb corrent d'aire. No fa miracles amb un detector mal situat, però resol els casos intermedis, que són molts.
Els casos no intermedis demanen una altra cosa. El vapor d'una cuina o d'un vestidor, la pols d'un magatzem, el fum d'una soldadura, l'escapament d'un carretó al moll: allà un òptic saltarà i l'arranjament és canviar de tecnologia, no abaixar la sensibilitat fins que aguanti. Abaixar-la és canviar un problema que es veu per un que no es veu.
I hi ha un escenari on això es torna seriós: les zones amb risc d'explosió. Allà el detector no només ha de detectar, ha de no ser una font d'ignició, i això canvia l'equip, el cablejat i qui pot signar la instal·lació. Si el teu edifici té una zona així, és la primera cosa que cal posar sobre la taula.
Llibertat en triar, i una costura.
La part bona d'un protocol que parlen moltes centrals és real: no quedes lligat a una sola casa per als elements, i el dia que s'hagi de canviar la capçalera hi ha una possibilitat seriosa de conservar elements i cablejat. Això converteix el pressupost d'un projecte en el d'una actualització, i s'ha de comprovar a la instal·lació i element per element, no en un full de càlcul.
La costura és l'altra cara. Quan la central és d'una casa i el detector d'una altra, un comportament estrany es converteix en una conversa entre dos suports que no es coneixen, i el client al mig. Per això qui respon que el conjunt funcioni ha de ser un de sol, i és qui ha muntat la instal·lació. Nosaltres ho signem quan ho hem muntat nosaltres; i quan entrem en una instal·lació aliena, el primer és dir què hem comprovat i què no.
Fins on arriba la feina.
Es diu a la primera reunió i no a mitja obra.
Som d'electrònica. Projecte de detecció, central, llaços, elements, alarma, evacuació, enclavaments amb clima, portes, ascensors i control d'accessos, posada en marxa i manteniment: nostre i sencer. L'aigua no: ruixadors, boques d'incendi equipades, columna seca, grup de pressió i dipòsits són un altre ofici, amb una altra habilitació i altres gremis, i no ho subcontractem per figurar com si ho féssim.
L'extinció per gas es parteix, i en una instal·lació amb zones de risc aquesta ratlla s'ha de tenir claríssima. La detecció, la central que compta el temps abans de descarregar, els avisos de no entrar, el polsador de dispar i el d'avortament i l'enclavament que atura el clima i tanca comportes: electrònica, i ho fem. La bateria d'ampolles, el seu ancoratge i la seva canonada, no. Saber-ho aviat canvia a quantes empreses cal demanar preu.
Què hi fem nosaltres.
I si hi ha zones amb risc, això es resol abans que res.
- L'aixecament i el projecte: què hi ha posat, què es pot conservar, quina tecnologia demana cada lloc i quines zones han canviat d'ús des de l'última vegada que es va mirar.
- Les zones especials primer: risc d'explosió, sostres molt alts, cambres frigorífiques, exteriors. Són les que decideixen el projecte, i deixar-les per al final és el que rebenta un pressupost a mitja obra.
- La taula del que fa l'edifici amb cada zona, signada abans de programar: què deixa anar, què tanca, què atura i qui se n'assabenta.
- La posada en marxa punt per punt, comprovant que la central veu cada element on és de debò, amb la seqüència completa de cada zona i l'acta signada de cada punt.
- El manteniment: calendari de revisions i expedient del que es fa a cadascuna. Es paga cada any, i això es diu abans de signar i no amb la primera factura.
Qui l'opera després.
La resposta curta: fer servir el sistema, la teva gent; tocar el sistema, no.
Fer-lo servir és silenciar les sirenes quan ja se sap què passa, rearmar la central després de comprovar, llegir l'històric per saber a quina hora i per on va començar, i entendre un avís d'avaria sense trucar a ningú. Això ho ha de poder fer qui és a l'edifici cada dia, i s'ensenya el dia de l'entrega.
Al mig hi ha l'anul·lació temporal d'una zona en obra. S'ensenya, amb la seva regla escrita i el seu registre de qui anul·la i qui reposa: la zona que es va quedar fora un divendres a la tarda és un dels forats més repetits que hi ha, i la central ho està avisant en una pantalla que ningú no mira.
Tocar el sistema no és del client, i no per zel professional: afegir o moure elements, canviar la programació o les sensibilitats i actualitzar la central han d'estar en mans d'una empresa mantenidora habilitada, amb el seu calendari i el seu expedient signat. I el que decideix si la teva gent pot operar-lo de debò són els plànols del que hi ha, els procediments d'una pàgina i una formació per papers.
Les altres vuit.
Si hi ha zones amb risc o sostres impossibles, això pesa més que la marca. D'això parla l'àrea.
Començar
Tens una zona on un detector normal no val?
Explica'ns què s'hi fa a dins, quina alçada té i què hi ha posat avui. Amb això et diem quina tecnologia correspon, què es pot conservar del que hi ha i quina part de la feina no és nostra.