WestPoint · Incendis · Kentec
La central que hi ha darrere de més marques de les que et penses.
Centrals adreçables i convencionals que altres empreses venen amb el seu nom a sobre. Això té una conseqüència pràctica bona: és electrònica molt coneguda, molt documentada i amb recanvi durant molt de temps.
Què és, i per què et sona sense saber-ho.
Kentec — Centrals adreçables. Amb una particularitat que explica gairebé tota la resta.
Kentec fabrica l'armari i l'electrònica de dins, i bona part del que fabrica surt al mercat amb el logotip d'una altra empresa. És una pràctica normal i completament legal en aquest sector, i vol dir que hi ha instal·lacions on el client es pensa que té una marca i el que té a la paret és això. La pista és a l'interior de l'armari, no a la tapa.
Per a qui ha de mantenir el sistema, això és un avantatge i no un detall trivial. Una central molt repetida és una central que molts tècnics han obert, amb manuals que circulen, amb targetes i fonts que es continuen trobant anys després, i amb peces que no depenen que un distribuïdor concret continuï al negoci. La frase «aquesta central ja no té recanvi» és el que converteix una avaria tonta en un canvi de capçalera.
Te la trobes en totes les mides: escoles, oficines, residències, poliesportius, hotels mitjans, petita i mitjana indústria. I apareix molt en instal·lacions on el sistema s'amplia a trossos, una planta cada any, perquè es deixa ampliar sense refer-la.
Convencional o adreçable, que no és el mateix ni costa el mateix.
Aquesta casa fa les dues coses, i l'elecció es pren un cop.
En una central convencional els detectors es reparteixen per zones: un parell de cables per zona, i tots els detectors d'aquella zona donen el mateix senyal. Quan un dispara, la central encén el llum de la zona 3 i prou. Algú ha de recórrer la zona 3 mirant quin detector té el led encès. En un local petit això és irrellevant. En un edifici amb passadissos i falsos sostres és temps que no hi ha.
En una adreçable cada detector té nom i la central diu quin. Costa més en electrònica i bastant menys en cable, perquè un llaç recorre l'edifici en comptes de tirar un parell de fils per zona, i sobretot costa menys els deu anys següents: el detector brut es localitza sense buscar-lo, l'ampliació és afegir un dispositiu al llaç, i la instal·lació es pot auditar dispositiu a dispositiu.
La decisió no és de gust: surt de la superfície, de l'alçada, de quanta gent hi ha a dins i de si l'edifici canviarà. El que no té sentit és muntar convencional per pressupost en un lloc que demana adreçable, perquè la diferència es paga sencera la primera vegada que cal localitzar alguna cosa amb pressa.
Com està construïda.
Per dins és el previsible i està bé que ho sigui: font d'alimentació amb les seves dues bateries, targetes de llaç o de zona segons el model, línies de sirena supervisades, relés i entrades per parlar amb la resta de l'edifici, i repetidors per posar una pantalla a recepció sense portar ningú a la sala tècnica. S'amplia per mòduls, i això és el que permet créixer sense canviar la capçalera.
El que distingeix aquestes centrals a la feina de camp és que estan fetes per ser manejades per un tècnic davant de l'armari: la programació essencial es pot fer des del mateix frontal, sense dependre d'un portàtil amb un programa concret i una llicència que va caducar. Això sona a no res fins el dissabte a la nit que cal aïllar una zona i el portàtil és a seixanta quilòmetres.
Aquesta mateixa casa fabrica a més centrals de dispar d'extinció, que és una central diferent: no només detecta, també mana l'ordre de descàrrega d'un agent extintor amb la seva temporització, el seu avís previ i el seu polsador d'aturada. És un producte de frontera i convé tenir clar quina part d'això és nostra, que va més avall.
Què la fa fiable, i què la fa saltar quan no toca.
Fiable la fa la senzillesa. Hi ha menys capes entre el detector i la decisió, menys configuració que es pugui quedar a mitges i menys dependència de programari. En un sistema que ha de continuar funcionant d'aquí a quinze anys amb gent diferent mantenint-lo, això compta més del que sembla, i és un argument que no surt a cap catàleg perquè no es pot vendre.
Salta quan no toca pels motius de sempre, i a les convencionals amb un agreujant: una zona que dona falses alarmes s'aïlla sencera, i en aïllar la zona 3 s'apaguen tots els detectors de la zona 3, no el que molesta. Així queden cobertes a mitges les instal·lacions sense que ningú prengui cap decisió dolenta: només una de provisional que es va oblidar.
Per a qui encaixa, i per a qui no.
Encaixa on es vol un sistema sense floritures que qualsevol empresa de manteniment pugui atendre, on l'edifici creixerà a trossos, i on importa no quedar-se lligat: si demà el client canvia de proveïdor de manteniment, el següent reconeixerà el que hi ha dins de l'armari.
No encaixa si el que es necessita és una capçalera que governi un campus sencer amb desenes de centrals en xarxa, milers de punts i gràfics sobre plànol en una sala de control. Això existeix i és una altra lliga, amb un altre preu i una altra complexitat. Tampoc no encaixa si se n'espera el que fa un sistema d'aspiració en una sala tècnica: això és un altre producte, i és a les pàgines especialitzades d'aquesta mateixa àrea.
El dispar sí, les ampolles no.
Aquí la frontera té una forma molt concreta, perquè aquesta casa fabrica centrals d'extinció.
El nostre ofici és l'electrònica. La detecció, la central, la lògica que decideix que cal descarregar, els avisos acústics i lluminosos d'avís previ, el polsador d'aturada, l'enclavament amb la porta i l'ordre que surt cap a l'actuador: tot això és nostre i ho fem.
La bateria d'ampolles, el seu suport, la canonada, els difusors i el càlcul del cabal no. Això és instal·lació mecànica, és un altre ofici amb una altra habilitació, i va amb una contracta diferent. El mateix, i amb més motiu, per a tot el que porta aigua: ruixadors, columna seca, boques d'incendi equipades, grups de pressió i dipòsits. No és el nostre i no ho direm a mitges per tancar un pressupost.
El que cal mirar quan el projecte porta les dues meitats és qui respon del punt d'unió. Allà hi cau gairebé tot: la central està programada, la mecànica està muntada, i ningú ha provat que l'ordre d'una arribi on ha d'arribar a l'altra. Nosaltres demanem aquesta prova per escrit, amb les dues empreses presents, i consta a l'acta.
Què hi fem nosaltres amb ella.
- Decidir convencional o adreçable amb arguments i no amb el preu: superfície, alçada, ocupació, com està compartimentat l'edifici i què canviarà d'aquí a cinc anys. Per escrit, perquè la decisió es pugui revisar.
- Les proves punt per punt amb acta signada, inclosa la seqüència completa, el tall de corrent i la comprovació que l'avís surt i algú el rep.
- Si hi ha extinció: la part elèctrica i la prova conjunta amb la contracta mecànica, amb la descàrrega inhibida i amb el resultat anotat.
Qui l'opera quan marxem.
Aquí la resposta és més generosa que en altres, i és precisament l'avantatge d'aquesta central: el personal de l'edifici pot portar bastant més que el dia a dia. Llegir-la, silenciar, rearmar, aïllar i tornar a posar, i entendre què li està dient una avaria concreta. Amb la formació feta, un responsable de manteniment atent redueix a la meitat les trucades que es fan per res.
El que no ha de fer ningú de dins és tocar el programa de causa i efecte ni afegir dispositius sense actualitzar els plànols. No per zel professional: perquè una instal·lació els plànols de la qual ja no coincideixen amb la realitat deixa de ser comprovable, i això apareix a la inspecció i a la investigació de qualsevol incident.
On continuar.
Si el que tens en dubte és quin detector va a cada lloc i no quina marca de central, comença per l'àrea: és la decisió que canvia el resultat.
Començar
Obrim l'armari i veiem què hi ha?
Digues-nos què posa a la tapa, quantes zones o llaços hi ha i de quin any és la instal·lació. En molts casos el que hi ha dins té recanvi i no cal canviar la central: cal ordenar el camp, la documentació i les proves.