Un bassal pot apagar un camp de microones.

Fabricant nord-americà especialitzat en detecció perimetral. La seva família més coneguda són les barreres de microones biestàtiques —emissor a un costat, receptor a l'altre— i fa també cable sensor de tanca i cable enterrat, que és la combinació que sol caldre de debò.

Apareix on el perímetre és exigent i la resposta costa: subestacions, dipòsits de combustible, plantes químiques, centres de dades, ports, aeroports, recintes militars i penitenciaris. I en llocs petits amb un problema molt concret: un forat sense tanca, una esplanada, l'espai entre dues naus.

També apareix molt com a reforç d'una tanca que ja té detecció. Un camp per dins del tancat converteix el perímetre en dues línies: una detecta que es toca la tanca i l'altra que s'ha passat. Exigir que totes dues vegin el mateix és la manera més eficaç d'abaixar la falsa alarma sense perdre detecció.

Entre l'emissor i el receptor es forma un volum invisible amb forma de cigar, estret als extrems i ample al mig. El receptor escolta un senyal estable i qualsevol cos que hi entra l'altera. Aquest és tot el principi, i d'aquí surten les seves virtuts i els seus defectes.

Primer, tant li fa la llum com la calor, i travessa pluja i boira molt millor que qualsevol cosa òptica: on una barrera d'infrarojos dona avisos cada matí d'hivern, un camp de microones continua treballant. Segon, detecta el que va lent — qui s'arrossega molt a poc a poc o rodola, que és exactament el que fa qui sap que hi ha detecció.

Tercer, no necessita tanca ni rasa: cobreix un forat o una esplanada amb un parell de caps i sense més obra que els pals. I quart, és volumètric i no lineal: no detecta que es creua una línia, detecta que hi ha algú dins d'un volum, així que és difícil passar per sobre o per sota d'un camp ben dimensionat.

Primer el terra: corredor anivellat, compactat, drenat i lliure, i que continuï estant-ho. Això és obra civil i és part de la detecció, encara que al pressupost sembli una partida aliena. Un camp sobre terreny irregular amb bassals no s'arregla configurant.

Després els pals: caps rígids, ancorats a formigó, sense vibració i sense joc. Un tub clavat a terra o un cap cargolat a la tanca és garantia de problemes, perquè la tanca es mou amb el vent i el sistema detecta el seu propi moviment.

L'alçada i l'ajust del volum decideixen què hi entra: baix de més hi fica conills, bosses i fulles; alt de més deixa forat per sota. I l'ajust és per tram, perquè el terreny de cada tram és diferent. El solapament amb desplaçament lateral és la regla que més s'incompleix i la que crea el forat de llibre. La prova final es fa creuant caminant, corrent, de quatre grapes i rodolant, i una altra vegada després de la primera pluja forta — que és quan apareixen els bassals que ningú no va veure.

Quan un tram avisa, l'únic que se sap és que alguna cosa ha entrat en aquell volum: una persona, un senglar, una bossa, el bassal d'ahir. I les dues opcions de qui està de guàrdia són dolentes — enviar patrulla cada vegada, que es deixa de fer, o no enviar ningú i confiar.

Amb imatge, l'avís arriba amb els segons de vídeo del tram que l'ha generat. En microones la verificació té a més un ús de diagnòstic que val tant com l'operatiu: és l'única manera pràctica de saber per què va disparar aquell tram i, amb això, d'arreglar el problema de terreny que hi ha al darrere.

I aquí cal declarar una cosa: a la mateixa casa hi ha IRIS Neural, l'NVMS d'Infinity Neural, l'altra empresa d'aquest grup. És producte nostre, i ho diem perquè recomanar el propi sense avisar tira per terra tota la resta. Aporta la imatge del que va disparar l'alarma; no substitueix el sensor ni la central. Amb un altre programari de vídeo també es fa. Sense res que permeti mirar, no.

Les microones són la millor resposta per a un tram sense tanca, per a un forat, per a una esplanada i per a un lloc amb boira. I són la pitjor per a un terreny irregular que no es pot anivellar, per a un corredor que no es mantindrà lliure i per a un pati on s'aparca on convé.

Per això un recinte real mai no és una sola tecnologia: cable als trams de tanca sans, microones als forats i com a segona línia per dins del tancat, enterrat on no es pot veure res, barreres en un passadís estret, contacte a les portes, i càmeres per sobre de tot.

Dues tecnologies que fallen per motius diferents no fallen alhora, i exigir-se l'una a l'altra és l'eina de debò contra la falsa alarma. El preu és una mica de sensibilitat, i és decisió per tram. No direm que aquesta marca sigui millor que les altres: en microones hi ha més d'una casa que ho fa bé, i el que decideix és la geometria del tram, com s'alimenta i quin suport hi ha al darrere.

Una barrera de microones és una zona d'una central. Les normes EN 50131 classifiquen els sistemes en graus de seguretat, i cada grau exigeix coses concretes als equips, al cablejat, a l'alimentació i a la manipulació. Quin grau suporta cada equip es llegeix a la seva documentació; que la instal·lació compleixi aquell grau és una altra cosa. Aquí no diem quin entreguem: depèn del projecte, i ho afirma per escrit qui signa.

Connectar a una central receptora és una decisió a part, amb la seva normativa i el seu contracte, i en exterior cal escriure el protocol per trams: què es fa amb cada avís i què es verifica abans de moure algú. Qui presta aquest servei es concreta en una oferta, no en una web.

El dia a dia el porta el client: armar per trams, mirar el registre, saber quin tram és cada número. El que no toca és la sensibilitat d'un tram ni l'orientació d'un cap — abaixar-la perquè deixi de molestar és com un tram deixa de detectar sense que ningú se n'assabenti, i en microones és especialment silenciós perquè no hi ha res a mirar. I l'anul·lació que es va quedar posada és per on s'entra: amb data de caducitat i amb la seva data a l'informe.