Wi-Fi on el Wi-Fi va malament. I un advertiment sobre les càmeres.

RUCKUS prioritza el comportament de la ràdio en condicions dolentes, i ho fa d'una manera que és seva: les antenes dels seus punts d'accés no radien igual en totes direccions tota l'estona, sinó que canvien de forma per apuntar a cada aparell que està parlant, esquivant reflexos i interferències. A més trien canal segons el que de debò funciona en aquell lloc i no segons el que sembla lliure.

Això no es nota en una oficina amb vint portàtils: allà qualsevol marca decent serveix. Es nota en un pavelló amb dues mil persones, en una nau amb prestatgeries metàl·liques fins al sostre, en un hotel amb parets gruixudes, en un aparcament subterrani amb pilars. El que sacrifica és el preu, que no és el de la gamma d'entrada, i una gamma de commutació que existeix i no és la raó per la qual es tria aquesta casa.

Se'l reconeix on la densitat mana: recintes esportius, fires, hotels, residències, hospitals, escoles, magatzems grans. I en instal·lacions exteriors on cal donar cobertura a gent que es mou.

El primer és sense controladora: un dels punts d'accés fa de cap i els altres es configuren des d'ell. Per a una instal·lació d'uns quants punts és l'opció sensata, sense servidor i sense quota. El segon és amb controladora pròpia, dins de casa, física o com a màquina virtual: és la que es fa servir en instal·lacions grans i la que permet afinar de debò, amb perfils, amb zones i amb informes. El tercer és la gestió des del núvol del fabricant, que és còmode per a moltes seus.

La diferència importa perquè condiciona qui la pot mantenir i quant costa cada any. Passar del primer mode al segon quan la instal·lació creix és un canvi de projecte, no un ajust, així que la pregunta de quants punts hi haurà d'aquí a tres anys es fa al principi.

En la gent, no en les càmeres. Un recinte gran té vigilants que es mouen amb una tauleta, personal de manteniment que consulta un plànol, lectors de credencials sense fil, terminals de ronda, i un lloc de control que necessita seguir funcionant mentre el seu usuari camina. Tot això és Wi-Fi, i en un recinte ple de gent és Wi-Fi difícil.

En la cobertura exterior d'un recinte: aparcaments, molls, perímetres, zones d'espera. Hi ha gamma per a intempèrie i és on la manera de radiar de les seves antenes es nota més, perquè a l'exterior hi ha reflexos i obstacles que canvien segons l'hora i el temps.

Una xarxa sense fil és un mitjà compartit on només un parla alhora. Quan alguna cosa no arriba bé, es repeteix, i repetir consumeix temps de tothom. Una càmera no és un portàtil: envia sense parar, en la mateixa direcció, tot el dia, també de nit. Quatre càmeres penjades del mateix punt d'accés poden conviure; vint el saturen i a més espatllen el Wi-Fi de les persones, que era per al que es va posar.

I el cabal d'una càmera no és fix: puja quan l'escena es mou, que és precisament quan importa. Una càmera que gasta poc mirant un passadís buit pot gastar el triple mirant un aparcament amb arbres de nit, i és exactament la nit en què ningú no vol forats d'enregistrament. Un enllaç sense fil que anava just, aquell dia no arriba.

Així que la regla de la casa és: cable sempre que hi hagi manera de portar cable, i Wi-Fi només quan de debò no n'hi ha —una càmera temporal, un punt on no es pot obrir rasa, una obra—. I quan es fa, es fa bé: ràdio dedicada per a això i no compartida amb les persones, cabal mesurat durant dies, i enregistrament també a la mateixa càmera perquè un tall no sigui un forat. El que no fem és posar càmeres per Wi-Fi per estalviar cable i no dir-ho.

Tampoc no la posaríem com a columna vertebral de la xarxa cablejada d'una instal·lació gran de vídeo. Té commutadors i compleixen a l'accés; el centre d'una xarxa per la qual passen centenars de càmeres no és el terreny pel qual es tria aquesta marca.

Depèn del mode. Sense controladora no hi ha llicència: els punts d'accés es compren i funcionen. Amb controladora pròpia hi ha llicències per nombre de punts d'accés gestionats, que es compren un cop i s'amplien quan s'afegeixen punts. Amb gestió al núvol hi ha subscripció per aparell i per període, com en qualsevol servei.

Quan caduca el suport d'una controladora pròpia, els punts d'accés continuen donant Wi-Fi i la controladora continua governant-los. El que es perd és el dret a firmware nou i a suport. En la gestió al núvol, la subscripció és el servei, així que convé preguntar en cada cas concret què queda funcionant si es deixa de pagar, i deixar-ho escrit al pressupost.

El que sempre s'ha de pressupostar és l'ampliació. En Wi-Fi la instal·lació creix perquè apareix una zona nova o perquè algú es queixa d'una cantonada, i cada punt d'accés afegit pot necessitar la seva llicència a més de l'aparell. S'explica el primer dia perquè l'ampliació de l'any següent no sigui una sorpresa.

El que convé que no toqui ningú sense criteri és la planificació de ràdio: potències, canals, quines velocitats es permeten i quines no. És la part on un canvi ben intencionat —pujar la potència d'un punt perquè algú es queixava— empitjora el recinte sencer, perquè en ràdio més potència no és més cobertura: és més interferència. Aquesta regla s'explica i es deixa escrita.

I el to que va a les deu: si el teu departament d'informàtica ja té la seva marca de Wi-Fi i funciona, no venim a canviar-la. La conversa útil és una altra: dir-los quanta potència demanarem als seus commutadors, quanta capacitat ocuparem, quines xarxes necessitem separades i —si algú proposa càmeres per Wi-Fi— per què convé no fer-ho. Això s'explica amb números i abans de signar.