WestPoint · Xarxes · Extreme Networks
Afegir un edifici sense tocar la resta de la xarxa.
Commutació i Wi-Fi per a recintes grans, amb una manera pròpia de construir la xarxa que canvia dues coses que en vídeo importen: el que es triga a ampliar i el que es triga a recuperar-se d'un tall.
Quina mena de fabricant és, i en què se'l reconeix.
Extreme Networks — Commutació i Wi-Fi per a campus i grans recintes. El seu terreny és el recinte gran i es nota en tot el que fa.
Extreme prioritza el campus i el recinte amb molta gent: estadis, hospitals, aeroports, universitats, centres de convencions, ports. Equip de gamma alta, molt Wi-Fi dens, i una gestió centralitzada que es pot tenir al núvol o dins de casa — les dues, que és una flexibilitat que no totes ofereixen.
El que sacrifica és la quota de mercat, i això té una conseqüència pràctica que s'ha de dir: hi ha menys gent disponible que el sàpiga configurar. En una instal·lació gran on el client depèn de trobar un tècnic, això és un factor real, i no s'arregla dient que el producte és bo.
Se'l reconeix per una manera pròpia de construir la xarxa, heretada d'una tecnologia que ve del món dels operadors: en comptes de configurar cada commutador del camí perquè un servei travessi la xarxa, es configura només als dos extrems i l'interior se n'assabenta sol. És la diferència entre tocar vuit armaris per afegir una xarxa de càmeres a un edifici nou i tocar-ne dos.
Com s'administra.
Hi ha línia d'ordres, interfície web i una plataforma de gestió centralitzada que administra commutadors i Wi-Fi junts, amb plantilles per tipus de lloc i amb visibilitat del que passa a cada port. El que la distingeix de les marques de núvol pur és que aquesta plataforma es pot instal·lar dins de la instal·lació del client, cosa que resol de cop els plecs que prohibeixen que la gestió visqui fora.
I hi ha una cosa que convé saber abans de decidir: la seva manera pròpia de construir la xarxa és potent i NO és la manera estàndard que coneix tothom. Qui l'administra l'ha d'aprendre. Això és una decisió de projecte, no un detall, i es parla abans amb l'equip de TI del client — perquè si al final ningú d'aquella casa no l'entén, s'haurà construït una xarxa que només pot tocar qui la va muntar.
On encaixa bé en una instal·lació de seguretat.
En recintes grans que creixen a trossos. Un hospital que obre un pavelló, un port que amplia una terminal, un campus que afegeix un edifici: aquí l'avantatge de configurar només els extrems es nota a cada ampliació, i les ampliacions en aquests llocs són contínues. Cada una que no obliga a tocar l'interior de la xarxa és un cap de setmana de feina que no es fa.
En instal·lacions amb moltes xarxes separades que han d'arribar a molts llocs: càmeres, control d'accessos, megafonia, incendis, Wi-Fi de públic, Wi-Fi de personal, equips de gestió de l'edifici. Totes pel mateix cable físic i rigorosament separades entre elles. Això és exactament el que aquesta casa fa amb comoditat.
On no la posaríem.
En instal·lacions petites i mitjanes. Tot el seu valor és a l'escala i a la freqüència dels canvis; en una nau amb quaranta càmeres no hi ha ampliacions contínues ni desenes d'armaris, i es paga una manera de construir la xarxa que ningú no aprofitarà.
On el client no tindrà ningú capaç d'aprendre la seva manera pròpia de treballar, i no vulgui dependre de l'integrador. Aquí hi ha l'honestedat d'aquesta pàgina: la tecnologia que la fa bona és també la que fa que no qualsevol pugui continuar-la. Si l'equip de TI no vol entrar en això, el correcte és muntar-ho de la manera estàndard encara que es perdi part de l'avantatge, o posar una altra marca.
I en exterior sever o en planta, com totes les cases de campus: allà toca equip industrial amb rang de temperatura, sense ventilador i amb doble alimentació. Barrejar marques per entorn és el normal i no és un problema si la frontera està escrita.
El que decideix de debò en un projecte de vídeo.
Quatre, i la primera és el seu millor argument mesurat amb cronòmetre.
- En quant es recupera un tall. La seva manera pròpia de construir la xarxa recompon camins molt de pressa —de l'ordre de mil·lisegons, no de segons— i això en vídeo té una traducció directa: si la xarxa torna abans que es trenquin les converses entre les càmeres i l'enregistrador, no es perd enregistrament. Amb un arbre de xarxa estàndard mal tancat, un tall de cinc segons pot ser un minut d'enregistrament perdut en centenars de càmeres, perquè l'enregistrador les ha de reconnectar totes. Es mesura tallant un cable amb el cronòmetre a la mà i comptant després els forats en l'enregistrament.
- La potència, amb el compte de sempre i un matís de recinte gran: en aquests llocs hi ha càmeres d'exterior amb calefactor, domos motoritzats i focus d'infrarojos, que són els que més demanen. Se suma el consum de la nit més freda, es calcula amb una sola font viva i es deixa marge per a les càmeres que s'afegiran quan s'ampliï el recinte, que s'ampliarà.
- La separació de debò entre els sistemes de l'edifici. Càmeres, accessos, incendis i gestió de l'edifici comparteixen cable i no han de compartir xarxa. És el que fa millor aquesta casa i és també on més instal·lacions heretades hem vist amb tot junt, perquè el dia de la posada en marxa tot junt funciona.
- La multidifusió en recintes on moltes pantalles veuen el mateix. Si el sistema de vídeo envia una sola còpia que la xarxa reparteix, cal decidir qui la reparteix i qui pregunta qui la vol. Sense això, una sola càmera en multidifusió arriba a tots els ports de la seva xarxa i satura el que no se n'hauria ni d'assabentar.
Llicències i subscripcions, i què passa quan caduquen.
L'equip es compra. El que va per subscripció és la plataforma de gestió centralitzada i el suport, amb nivells segons quanta visibilitat i quant històric es vulguin, i hi ha opció de tenir-la dins de casa en lloc de al núvol del fabricant, amb el seu propi model de llicència.
Quan la subscripció caduca, els commutadors segueixen commutant i segueixen alimentant càmeres. El que es perd és la pantalla central, l'històric i el dret a firmware nou i a suport. La xarxa segueix administrable en local, que és una diferència important respecte a les marques on la llicència manté l'equip encès.
El que sí que convé tenir clar d'entrada és el cicle de vida del model concret que es compra, i això val per a qualsevol marca que no sigui la dominant: en una instal·lació que creixerà durant vuit anys, poder comprar el mateix commutador d'aquí a quatre és part del que s'està comprant. Es pregunta abans i es posa a l'acta, no se suposa.
Qui l'administra quan marxem.
Aquí la pregunta té una resposta honesta que condiciona la decisió de marca.
En recintes d'aquesta mida sempre hi ha un equip d'informàtica, i la xarxa ha de continuar sent seva. El dia a dia —veure quin port està caigut, quina càmera no respon, moure un punt de xarxa, mirar el consum— es porta des de la plataforma central sense saber res de la tecnologia de fons, i això ho fa el client sense problema.
L'estructural és una altra cosa, i és la conversa que cal tenir ABANS de triar marca: si la xarxa es construeix amb la seva tecnologia pròpia, algú d'aquella casa l'ha d'aprendre o acceptar que depèn de qui la va muntar. Nosaltres ho plantegem així de clar, amb les dues opcions damunt la taula, i la decisió la pren el client. Una xarxa que només pot tocar l'integrador no és un avantatge de l'integrador: és un problema del client i acaba sent un problema dels dos.
I el to de sempre: si l'equip de TI ja té la seva marca i els seus procediments, no venim a canviar-los-hi. Ens adaptem a la xarxa que hi ha, demanem per escrit el que el vídeo necessita —potència, cabal, separació, temps màxim de recuperació— i quan el que hi ha no arriba, ho expliquem amb números i abans de signar.
On seguir.
El que no canvia amb la marca —cabal, potència, separació i què passa si es talla un cable— està explicat a l'àrea.
Començar
Un recinte gran que creix a trossos?
Explica'ns quants edificis hi ha, quantes càmeres per edifici, cada quant s'amplia i quant temps pot estar cega una zona. Amb això et diem quina forma de xarxa et convé i, sobretot, qui la podrà mantenir d'aquí a cinc anys.