Ve de la planta, no de l'oficina. I això es nota en tot.

Aquest origen ho explica gairebé tot. El client habitual d'aquesta casa no és un departament d'informàtica: és qui porta la planta, qui manté les bombes, qui té un quadre amb autòmats a dins. Per això el catàleg és ple de coses que en una oficina no calen i en una fàbrica no es poden evitar.

En seguretat apareix per dos camins. L'obvi: commutadors que aguanten el quadre d'una nau, l'armari d'un moll o la caseta d'una pedrera, amb anells de fibra entre naus que es recomponen de pressa. I el que ningú no espera i més vegades ens ha salvat un projecte: passarel·les que fiquen a la xarxa equip que parla per un parell de fils i no per cable de xarxa.

Convé dir el que no és. No és una casa de xarxa de campus ni de Wi-Fi d'oficina, ni ho pretén: aquí no hi ha el commutador que recull la fibra de dotze plantes d'un edifici corporatiu. El que hi ha és la xarxa de fora de la sala tècnica, que resulta que és on són les càmeres.

En qualsevol instal·lació amb anys hi ha equip que funciona, que ningú no canviarà perquè funciona, i que no parla per cable de xarxa: domos antics que es mouen amb una ordre per un parell de fils, barreres d'aparcament, bàscules, panells d'alarma de fa quinze anys, megafonia. Tot això té la seva connexió de sèrie i el seu cable estès, i estirar el cable nou costa més que l'equip.

Una passarel·la agafa aquell parell de fils i el converteix en una cosa que viatja per la xarxa, de manera que el programari del lloc de control parla amb aquella andròmina com si la tingués al costat. No la modernitza: l'allarga. És la manera que una instal·lació nova convisqui amb la que ja hi era en comptes de substituir-la sencera.

I és on cal saber què es fa. Una ordre que abans arribava a l'instant ara creua una xarxa, i si la xarxa va justa l'operador mou el joystick i el domo es mou mig segon després: funcionalment correcte i inútil per seguir algú. I hi ha dues o tres maneres de cablejar una connexió de sèrie, que en els equips vells gairebé mai no està documentada.

En una nau no hi ha rac: hi ha un quadre elèctric amb un carril i coses enganxades. Un commutador que es munta en aquell carril entra al quadre que ja existeix, al costat de l'autòmat, i s'alimenta de la mateixa font de vint-i-quatre volts que tota la resta: això estalvia un armari sencer, i en una instal·lació amb dotze quadres n'estalvia dotze. Sense ventilador, que és la peça que es menja la pols i la primera que falla. I amb dues entrades d'alimentació, perquè una font pugui morir-se sense endur-se la xarxa.

La calor és l'enemic de debò. Un quadre tancat en una nau a l'agost passa de llarg la temperatura a la qual un equip d'oficina es posa nerviós, i el que hi fa un commutador d'oficina no és trencar-se: és reiniciar-se de matinada i estar impecable al matí. Hi hem anat tres vegades, a instal·lacions així, abans de mirar l'armari en comptes de la càmera.

I a planta hi ha més que calor: vibració, pols fina i soroll elèctric de variadors i de motors arrencant. Això últim dóna una avaria preciosa: la xarxa va perfecta i comença a donar errors a l'hora exacta en què arrenca una màquina. No és la xarxa, és el cable passant per la safata equivocada.

Aquesta casa té presència en sectors on l'equip que s'instal·la ha d'estar aprovat per a aquest ús. Allà existeixen certificacions sectorials, i el que signifiquen a la pràctica és que la llista d'equip admissible és part del plec: la conversa deixa de ser «quin commutador és millor» i passa a ser «quin commutador està admès aquí».

Així que proposar un canvi de marca no és una decisió tècnica: és una modificació que algú ha d'aprovar, amb el seu termini. Ho preguntem abans de dibuixar res, i són cinc minuts que se'n mengen setmanes quan es fan al final.

Es configura per navegador i, a la gamma gestionada, també per línia d'ordres. Hi ha programari propi per descobrir els equips d'una xarxa i configurar-los en tanda, que és el que s'agraeix quan cal posar en marxa vint caixes iguals en dotze quadres: se'n fa una i es replica.

La fricció real no és la dificultat, és l'estranyesa. Un administrador acostumat a la consola d'una casa de campus obre aquesta i no troba les coses on les busca: part del vocabulari ve del món de l'automatització i no del de la informàtica. Es resol en una tarda, però cal saber que aquesta tarda existeix.

I un advertiment que donem sempre: a la gamma no gestionada no hi ha res per administrar i, per tant, res per mirar el dia que alguna cosa va malament. Al camí principal del vídeo, gestionada sempre.

Encaixa a planta i en exterior sever: naus, quadres elèctrics, molls, pedreres, depuradores, bombaments, instal·lacions d'aigua i d'energia, càmeres penjades d'una estructura que vibra. Encaixa on cal ficar a la xarxa equip antic que no parla per cable de xarxa, que és la seva especialitat i gairebé ningú més la cobreix bé. I encaixa on l'anell de fibra entre naus s'ha de recompondre abans que l'enregistrament noti el tall.

No la posaríem a l'armari d'una oficina amb rac, endoll i temperatura normal: allà pagues la caixa de planta per res, i pels mateixos diners tens més ports i més corrent per a les càmeres. Tampoc com a commutador central d'un campus gran, perquè el cabal agregat i el Wi-Fi dens no són el seu terreny. I no la posaríem com a excusa per no arreglar un armari dolent: l'equip industrial aguanta la calor, i la calor segueix escurçant la vida de tot el que hi ha dins, començant per les bateries del sistema d'alimentació.

En una instal·lació industrial gairebé sempre hi ha dos equips amb criteri: informàtica, que porta la xarxa de l'empresa, i manteniment, que porta els quadres. Aquest equip viu físicament al terreny del segon i lògicament al del primer, i el repartiment s'ha d'acordar el primer dia. Quan no s'acorda, no el toca ningú: informàtica no obre un quadre elèctric i manteniment no entra en una configuració de xarxa.

Amb això decidit, el dia a dia el porta el client sense problema —veure ports, reiniciar una càmera apagant el seu port, afegir una càmera a la seva xarxa, guardar la configuració—, i qui ja configura autòmats se'n surt amb aquests aparells millor del que es pensa. La frontera és a l'anell, a les passarel·les d'equip antic i al repartiment de corrent: l'anell perquè un canvi mal fet deixa la xarxa passant trànsit i sense segona ruta; les passarel·les perquè la seva configuració depèn de com parla una andròmina concreta i això no està escrit enlloc més que a la nostra documentació.

I si la xarxa de l'empresa ja és d'una altra casa, es queda com està. El que proposem gairebé mai no és canviar la xarxa: és afegir la part que és fora de la sala tècnica, que és la que la xarxa d'oficina no cobreix. Si el que hi ha aguanta també això, millor per a tots i es munta a sobre. Quan no aguanta, s'explica amb la mesura al davant i abans de signar.