La pregunta no és si les càmeres arriben. És a què més arriben.

Fortinet prioritza que tot el trànsit passi per un lloc on es mira i es decideix. El producte central és el tallafocs, i al voltant hi ha commutadors i punts de Wi-Fi que s'administren des d'aquest mateix tallafocs. Per a una empresa amb un equip d'informàtica petit això té un avantatge gran: una sola pantalla governa les regles de seguretat, els ports i el Wi-Fi.

El que sacrifica és la profunditat de la part de commutació. Els seus commutadors resolen bé l'accés i el PoE, i no són l'equip que es posa al centre d'una xarxa de campus on s'afina cabal i recuperació al mil·lisegon. Qui compra Fortinet compra seguretat amb xarxa inclosa, i convé comprar-ho sabent això.

Se'l reconeix a la porta de la xarxa: on hi ha connexió amb internet, amb seus o amb tercers, i en empreses que han decidit que la seva xarxa interior també es filtra i no només la vora. És la marca que apareix quan algú s'ha pres seriosament la pregunta de què pot parlar amb què.

Hi ha una interfície web completa i una línia d'ordres al darrere per al que la interfície no arriba. La configuració s'exporta a un fitxer, es compara i es restaura, que és el que permet treballar amb ordre. I hi ha una eina central per administrar molts tallafocs alhora amb polítiques comunes, que és el que fan servir les empreses amb moltes delegacions.

Separar les càmeres a la seva pròpia xarxa és el primer pas i no és l'últim. Una xarxa separada segueix necessitant parlar amb alguna cosa: les càmeres amb l'enregistrador, el lloc del vigilant amb l'enregistrador, el sistema amb el servidor d'hora, algú des de fora per mirar. Cadascuna d'aquestes converses és una regla, i la diferència entre una instal·lació ben feta i una de mal feta és si aquestes regles són quatre línies concretes o una que diu «que passi tot».

La llista curta, que cap en un tovalló: l'enregistrador parla amb les càmeres i només pels ports que necessita. Les càmeres no parlen entre elles —no hi ha cap raó perquè una càmera en vegi una altra, i si una es compromet, que no pugui saltar a les altres—. Les càmeres no surten a internet, ni per actualitzar-se: si s'han d'actualitzar, se'ls porta l'actualització. I ningú de la xarxa d'oficina no entra a la de càmeres; qui mira, mira a través de l'enregistrador.

I la cara honesta del mateix argument: el que NO convé és fer que el vídeo de les càmeres cap a l'enregistrador travessi el tallafocs. Aquest trànsit és cabal constant i enorme, i ficar-lo pel lloc on s'inspecciona tot és pagar un tallafocs cinc vegades més gran per res. El dibuix bo és un altre: les càmeres i l'enregistrador al mateix costat, parlant directament, i el tallafocs vigilant el que ENTRA i SURT d'aquesta bombolla — el lloc d'operador, la sortida a l'exterior, la integració amb altres sistemes. Molta menys màquina, molta més seguretat.

Encaixa com a frontera: entre la xarxa de seguretat i la de l'empresa, entre l'empresa i internet, entre seus, i davant de qualsevol accés d'un tercer —el mantenidor que entra a mirar un enregistrador, la central que rep les alarmes—. Encaixa també com a xarxa completa d'una instal·lació mitjana, amb els seus commutadors i el seu Wi-Fi administrats des del mateix lloc, i aquí la senzillesa de tenir una sola pantalla val diners.

No la posaríem al centre d'una xarxa gran de vídeo fent la feina d'un commutador de campus: concentrar centenars de càmeres, afinar cues, recuperació en mil·lisegons i multidifusió fina no és el seu terreny, i forçar-ho és pagar de més per menys.

I no la dimensionaríem per la xifra gran del full de característiques, que és l'error que més vegades hem vist cometre amb aquesta mena d'equip. Aquesta xifra es mesura amb gairebé tot apagat. Tan bon punt s'encén la inspecció de contingut i l'anàlisi d'amenaces, el cabal que de debò mou l'equip cau a una fracció — i si per aquí hi havia de passar el vídeo de quaranta càmeres, la instal·lació s'ofega i ningú no entén per què. Es dimensiona pel número d'amb-tot-encès, i es dissenya perquè el vídeo no passi per allà.

L'equip es compra i les subscripcions es paguen per períodes: el servei de signatures d'amenaces, el filtratge de continguts, l'antivirus i el suport del fabricant, normalment en paquets. És un cost anual previsible i s'ha de posar al pressupost d'explotació del client des del primer dia, perquè és la meitat del sentit del producte.

Quan caduquen, el tallafocs no s'apaga. Segueix filtrant amb les regles que té escrites, segueix separant les xarxes i segueix deixant passar només el permès. El que deixa d'arribar són les signatures noves, les llistes de continguts i el dret a actualitzar i a obrir un cas. Dit clar: la part que et protegeix del que ja sabies segueix funcionant; la que et protegeix del d'aquest mes, no.

Un tallafocs és d'informàtica. Si el client té departament de TI, l'equip és seu, les claus són seves i les regles les escriu ell: no hi ha cap bona raó perquè l'instal·lador de càmeres sigui amo de la seguretat d'una xarxa aliena, i sí que n'hi ha moltes per al contrari. La nostra feina és demanar el que necessitem amb precisió i comprovar que funciona.

I el to, que va a les deu: arribar a un equip de TI que ja té la seva marca de tallafocs dient-li que en posi una altra és la manera més ràpida d'encallar el projecte. Gairebé sempre el que fa falta no és canviar el seu tallafocs: és escriure bé quatre regles al que ja té. Ens adaptem al que hi ha i només proposem equip quan de debò en falta, amb el compte fet i abans de signar.