WestPoint · Xarxes · Cisco
Cisco no és la xarxa més barata. És la que ja està posada.
A la majoria de les empreses grans amb què treballem, la xarxa del client ja és Cisco i el seu equip d'informàtica hi porta anys. Això canvia el projecte de vídeo més que qualsevol característica del commutador.
Quina mena de fabricant és, i en què se'l reconeix.
Cisco — Commutació, encaminament i seguretat de xarxa en grans organitzacions. I a la pràctica això vol dir el següent.
Cisco prioritza dues coses per sobre del preu: que l'equip es comporti igual d'aquí a deu anys que avui, i que hi hagi molta gent al mercat que el sàpiga configurar. El segon sembla màrqueting i és el que més val: quan un commutador es mor un divendres, el que resol l'avaria és que hi hagi algú a mà que entengui aquella línia d'ordres.
El que sacrifica és el preu i la rapidesa del primer dia. Un commutador equivalent d'una altra casa costa una fracció i es configura en una tarda des d'un navegador; el de Cisco ve amb una manera de treballar, un model de llicències i una documentació que s'ha de llegir. A canvi, el que es documenta i es prova s'aguanta, i el suport del fabricant contesta amb un cas obert i un número.
Se'l reconeix pel vocabulari de la casa. On hi ha Cisco hi ha normes de nomenclatura, hi ha plantilles de configuració, hi ha una manera establerta de treure un port i hi ha algú que sap què va canviar la setmana passada. Aquest ordre no el posa l'aparell: el posa l'equip que el porta, i Cisco és la marca al voltant de la qual s'han format més equips així.
Com s'administra.
Això separa unes marques d'altres molt més que les prestacions, i a Cisco la resposta és clara: per text.
La configuració és un fitxer de text que s'escriu en una línia d'ordres. Sona antic i és el millor avantatge operatiu que té: un fitxer de text es pot comparar amb el de la setmana passada, es pot guardar en un repositori, es pot revisar abans d'aplicar i es pot enviar igual a quaranta armaris. Qui hagi perseguit un canvi fet a mà en un panell web sap el que val això.
On encaixa bé en una instal·lació de seguretat.
Al centre de la xarxa i al camí gran: l'armari principal, els enllaços entre edificis, el tram per on passa el trànsit de totes les càmeres cap als enregistradors. Aquí es paga per capacitat real, per cues que aguanten els cops de trànsit i per dos equips que es comporten com un perquè la caiguda d'un no sigui una caiguda de la xarxa.
A l'accés, on s'endollen les càmeres, encaixa quan la instal·lació és gran i heterogènia: centenars de punts, diverses plantes, gent que també s'hi endolla i una política de seguretat que exigeix que cada aparell s'identifiqui abans d'entrar a la xarxa. Cisco té això resolt des de fa molt i l'equip del client ja ho té muntat per als seus ordinadors.
On no la posaríem.
Ningú no té totes les respostes bones, i aquesta tampoc.
En una instal·lació de vint càmeres, un edifici i ningú d'informàtica a dins. Funcionaria perfectament i seria un error: es paga l'equip, es paga la subscripció, se n'usa una desena part del que fa, i el dia que s'hagi de canviar alguna cosa no hi haurà ningú en aquella empresa capaç de tocar-ho sense trucar. Una xarxa que només pot mantenir l'integrador és una dependència, no una garantia.
El que decideix de debò en un projecte de vídeo.
Cinc coses. Cap no apareix a la primera pàgina del full de característiques.
- La potència que pot donar de debò. Un commutador «amb PoE a tots els ports» té un total de watts per repartir, i aquest total el posa la font d'alimentació que porta dins, no el nombre de ports. Vint-i-quatre càmeres d'exterior amb calefactor demanant alhora una nit de gelada superen el pressupost de gairebé qualsevol commutador de vint-i-quatre ports, i quan se supera l'equip no avisa: deixa sense corrent els últims ports, que solen ser els que algú va afegir després. I hi ha un detall que es paga dues vegades: la potència es RESERVA per classe declarada, no per consum real, així que una càmera que demana trenta watts i en gasta nou n'ocupa trenta al compte del commutador.
- On s'estreny el camí. Un commutador d'accés amb vint-i-quatre ports de gigabit i un sol enllaç de gigabit cap a l'armari principal pot rebre molt més del que pot treure. Amb ordinadors no es nota perquè ningú no treballa alhora; amb càmeres sí, perquè totes envien sempre i totes en la mateixa direcció. L'enllaç de pujada es dimensiona per la suma real de la pitjor estona del dia, i es deixa marge per a les càmeres que arribaran.
- Les cues, que és el detall que distingeix un commutador bo d'un d'aparent. El vídeo és cabal constant vist de lluny i a cops vist de prop: cada fotograma complet és una ràfega de paquets a tota velocitat. Si les ràfegues de vint càmeres coincideixen, un commutador amb poca memòria de paquets descarta — i un paquet de vídeo descartat no es torna a demanar, es converteix en un tros d'imatge trencat. La prioritat ajuda a triar qui es queda fora, però no crea capacitat, i no fa res si ningú no ha configurat les cues i el commutador no es creu les marques que vénen de les càmeres.
- Què passa quan cau un enllaç, i en quant es recupera. La xarxa pot recompondre's en mil·lisegons, en segons o en mig minut segons com estigui tancat el camí, i la diferència importa més del que sembla: encara que la xarxa torni en cinc segons, la connexió de cada càmera amb l'enregistrador s'ha tallat, i l'enregistrador triga el seu a reconnectar-les totes. Cinc segons de xarxa poden ser un minut d'enregistrament perdut en dues-centes càmeres. Això es mesura tallant el cable a la posada en marxa i apuntant el temps, no llegint-ho en un fullet.
Llicències i subscripcions, i què passa quan caduquen.
Aquí la resposta és tranquil·litzadora, i convé saber-la perquè no és igual a totes les marques.
L'important: quan una subscripció caduca, el commutador no s'apaga. Segueix commutant i segueix donant corrent a les càmeres. El que es perd és el dret a les funcions del nivell superior, a les actualitzacions i al suport, i això es nota el dia que apareix una fallada de seguretat que s'ha de pedaçar i ningú no té accés a la versió corregida.
Qui l'administra quan marxem.
En xarxes aquesta pregunta té gairebé sempre la mateixa resposta, i és bona: l'equip de TI del client.
Si hi ha Cisco, hi ha gent que sap Cisco. El normal i el sa és que la xarxa la continuï portant l'equip d'informàtica del client, perquè la xarxa de les càmeres és un tros de LA SEVA xarxa i no un sistema a part que passava per allà. Nosaltres no venim a quedar-nos amb la contrasenya del commutador.
La frontera és aquesta: de la càmera al port, l'alimentació, la separació de trànsit i el cabal que cal garantir, nosaltres. Del port cap a dins de la xarxa corporativa, ells. I el que es negocia en una reunió de mitja hora és el contracte entre les dues parts: quina VLAN, quants watts, quant cabal sostingut, què pot parlar amb què, i qui avisa qui abans de tocar un enllaç. Escrit, perquè d'aquí a un any no hi serà cap dels dos que ho van acordar.
I un assumpte de to, que és el que més projectes encalla: arribar a un departament de TI que ja té la seva marca, les seves normes i la seva manera de treballar dient-li quina ha de comprar és perdre tres mesos. Ens adaptem a la xarxa que hi ha. Quan de debò no dóna —perquè la potència no arriba, perquè el camí s'estreny o perquè ficar dues-centes càmeres allà dins és un risc de seguretat—, s'explica amb el compte fet i per escrit, abans de signar. No es discuteix amb opinions: es discuteix amb números.
El que no prometem.
I no tenim cap relació contractual que explicar-te amb el fabricant. El que podem demostrar és una altra cosa: que sabem què li passa a aquesta xarxa quan hi passen dues-centes càmeres, i això es comprova a la primera reunió tècnica.
On seguir.
Si el que estàs decidint és més gran que la marca —quant cabal, quina separació, què passa si es talla un cable—, això és a l'àrea.
Començar
La teva xarxa ja és Cisco i ara arriben les càmeres?
Explica'ns quantes càmeres són, de quin tipus, en quants armaris i quins commutadors hi ha posats. El primer que farem és el compte de cabal i de potència, i amb això et direm si la teva xarxa aguanta o què cal reforçar. Si aguanta, t'ho diem igual.